L'eterna diva cubana i el pianista

Amb 89 anys acabats de complir -precisament ahir celebrava el seu aniversari- Omara Portuondo segueix demostrant arreu del món per què és considerada com la gran diva i ambaixadora de la música cubana. Amb un Auditori de Girona ple de gom a gom, la vocalista per excel·lència del Buena Vista Social Club va tornar dilluns a la nit a trepitjar terres gironines per presentar, en el marc del festival Temporada AltaOmara es Cuba. El último beso, un espectacle íntim i emocionant amb el qual va repassar bona part dels temes que han marcat la seva vida, acompanyada del virtuós pianista cubà Roberto Fonseca.

Després d'agrair efusivament al públic la forta ovació que va rebre a la seva entrada, -ajudada per Fonseca, també director artístic de l'espectacle- Omara Portuondo no va trigar gaire a deixar palès que els anys no han afectat gens la seva genial veu.

La vetllada va arrencar amb una emocionant interpretació del tema Drume Negritaa la qual va seguir Adiós felicidad. El ritme va pujar ben aviat amb una efusiva La última noche, que ja va ser ràpidament corejada per bona part del públic, que tampoc va declinar la invitació de la cantant per acompanyar-la en el bolero Dos gardenias, el tema compost per Isolina Carrillo que s'ha convertit en tot un estàndard de la música llatina universal, sobretot gràcies a la versió que Buena Vista Social Club va enregistrar l'any 1996.

A aquest clàssic el va seguir Soy cubana, després del qual la cantant es va retirar uns instants de l'escenari per poder descansar. En aquest moment, la banda liderada per Roberto Fonseca, ben escudat pels músics Yandy Martínez (baix), Ruly Herrera (bateria) i Andrés Coayo (percussió), va oferir un viatge instrumental per la història de la música cubana, sense pausa, intercalant talls com el famós Quizás, quizás, quizás, entre d'altres.

El retorn de la gran diva de la música cubana a l'escenari, per encarar la part final del concert, va arrencar amb una molt ovacionada Lágrimas negras, a la qual van seguir Guantanamera, Veinte años o Bésame mucho, peces interpretades amb molt de ritme i per a les quals Fonseca va sol·licitar al públic que es posés dret i ballés sense vergonya. Va ser el final d'una actuació vibrant i plena de nostàlgia, per part d'una artista que, tot i el pas dels anys i les seves dificultats per moure's, continua demostrant un gran amor per la música de la seva terra, mantenint les seves cordes vocals en un excel·lent estat de salut.