«Aquesta gira era una prova de foc que ens ha demostrat que seguirem vius»

Sempre mirant tant al present com al futur, Els Amics de les Arts encaren la recta final d’una gira que recordaran més que cap altra per una pandèmia que els va obligar a deixar en segon pla la marxa d’Eduard Costa i l’inici d’una nova etapa. Concebut en l’era precovid, El senyal que esperaves, el seu sisè llarga durada, ha acabat esdevenint un dels àlbums més emotius i celebrats en els més de disset anys de trajectòria de la banda ara formada per Dani Alegret i els gironins Ferran Piqué i Joan Enric Barceló.

Quines sensacions els queden d‘aquest gira clarament marcada per la pandèmia?

Les sensacions al final són que la música té un gran poder i que la gent és fantàstica. Malgrat haver hagut de suspendre o reprogramar concerts al llarg de la gira, la gent ha continuat venint, ha continuat volent acostar-se als concerts. I aquesta és segurament la millor notícia. Malgrat tot, la gent sap i veu que necessita música en viu. Per nosaltres fer aquesta gira era una prova de foc que ens demostra que encara serem vius per molts anys més.

S’han sentit còmodes sent tres sobre l’escenari?

Nosaltres ens pensàvem, abans de començar amb aquest nou disc, que el gran repte d’aquesta nova etapa seria aquest, passar de quatre a tres integrants. Passar del quartet al trio sense perdre la nostra essència. No obstant això, el que va venir després, amb l’inici de la pandèmia i el confinament, va ser tan fort, que aquest detall va quedar com en segon pla. Amb «Els dies més dolços», una sèrie de concerts en format més acústic i amb una visió més retrospectiva, atès que vam haver d’ajornar la sortida del disc, vam abraçar molts dels temes vells, no només en acústic, sinó també com a trio.

El senyal que esperaves és el segon disc que enregistren amb Tony Doogan, productor de bandes internacionals com Teenage Fanclub, Belle & Sebastian o Mogwai. Què han trobat en ell?

El salt sonor a partir del disc Un Estrany poder és molt clar i evident. És una proposta que el que vol és intentar que les nostres idees i cançons no es quedin a mitges. És a dir, amb en Tony, les cançons alegres són molt alegres, les tristes són molt tristes i les emotives són molt emotives.

Tot i haver estat concebut abans, molta gent ha vist certs paral·lelismes entre la pandèmia i aquest sisè treball.

Tot allò que vam escriure abans de la pandèmia, després va tenir un altre significat. L’àlbum va caure en aquesta gran frontissa. Estava fet abans que arribés la Covid, però quan la gent el va poder escoltar, el món havia canviat molt. El més bonic de les cançons és que quan la vida et passa per davant i t’atropella, sempre pots fer una lectura diferent de com inicialment havien estat concebudes. La lletra de la cançó que dona títol al disc parla d’un «jo» que té por però és conscient que si sents por vol dir que passaran coses bones. En una lectura prepandèmica, la lletra també vol ser com una carta d’amor entre nosaltres tres.

Com han evolucionat des de quan van escriure Jean Luc a quan van concebre Els abismes?

Disset anys realment donen per molt. Vam començar a fer cançons d’una manera molt lúdica i sense cap altra pretensió que la de riure. Però va arribar un moment, sobretot després del Castafiore Cabaret, que va sortir després de diverses maquetes, en el qual vam entendre que un acudit no dura per sempre. Així, sense perdre el sentit de l’humor, en el Bed & Breakfast ja vam introduir històries, situacions i personatges. Tot músic pop parla dels mateixos temes, la gràcia està en com abordes la solitud, l’amor, la pèrdua o la nostàlgia. Creiem que hem aconseguit trobar una manera amb la qual la gent ens identifica fàcilment. I si dues cançons tan oposades com El meu cos i Els abismes conviuen en un mateix disc, és perquè hi ha una manera d’explicar la història i, per tant, d’alguna manera estan lligades.

Compaginar la vida sobre els escenaris amb el fet de ser pares és complicat?

La gent potser pensa que no parem mai per casa, però jo tinc la gran sort de cada matí portar els fills a l’escola i crec que hi ha molts pares amb una feina de vuit hores al dia en una oficina o en una fàbrica, que no poden fer alguna cosa tan senzilla com aquesta. Som autònoms de la música i a vegades desapareixem tres dies o una setmana per fer concerts, així i tot alternem això amb altres llargs períodes en els quals podem viure el dia a dia.

Pares normals és el títol del seu primer musical, que s’estrena la pròxima tardor. Com s’ha gestat aquest projecte?

És un projecte molt sòlid que ha aguantat quatre anys de gestació, amb una pandèmia pel mig, que compta amb un gran càsting que aviat anunciarem, que té un director, que ha comptat amb en Marc Artigau, que ha escrit amb nosaltres la història, i que té a Minoria Absoluta com a productora. Nosaltres estem rere les cançons i el guió, i tenim unes ganes boges d’estrenar-lo. Fer un musical era un vell somni que ja pensàvem que mai compliríem. Ha estat com fer un disc. A partir de setembre ens dedicarem a assajar i a reescriure tot el que faci falta així que la pròxima tardor serà un període molt divertit pel que fa a la conciliació familiar (riu).

Van pensar a incloure algun dels seus grans èxits en el repertori del musical?

Quan va sorgir la idea de fer un musical es va parlar d’incloure algun dels èxits. Però la idea no ens seduïa. Si la història havia d’anar de Jean Luc a Ja no ens passa, passant per Louisiana, hauria estat com fer un concert, i de concerts ja en fem. Finalment, vam decidir fer cançons per a l’espectacle. No obstant això, l’espectacle està minat de referències a les nostres cançons més conegudes, amb moltes referències hipertextuals i amb molts dels personatges que els nostres seguidors ja coneixen.

Ja tenen nou disc a l’horitzó?

Estem treballant sobre una base d’unes trenta o quaranta idees. Ara hem d’anar veient quines cançons ens sedueixen i veure quines idees tenim per les lletres. Sempre hi ha una idea que queda penjada i que acaba fent de pont entre un disc i el següent. La idea és treure disc el 2023.