Quiosc

Diari de Girona

Marc Timón Músic

«Les sardanes susciten més interès a Los Angeles que a Catalunya»

"Sembla que ens agrada més el que ve de fora, tot i que a vegades hi ha autèntiques merdes"

Marc Timón publica demà el seu primer disc com a cantant de pop David Juan

Compositor, director d’orquestra i pianista, Marc Timón, nascut a Castelló d’Empúries, ha realitzat bandes sonores per a cinema, TV i musicals, entre ells, «Josafat». Ara es llança al món del pop com a cantant i compositor amb l’àlbum «Amàlia», que surt demà a la venda

Quin és el seu rumb, Timón?

El meu rumb és no tenir rumb, anar donant cops de timó. Almenys això m’ha ensenyat la vida. Pel que fa al que m’interessa de la vida, em moc per instint, per sensacions. Vaig estudiar periodisme, després vaig ser músic de sardanes, després vaig entrar al cinema, i ara això del pop.

Que no en feia prou triomfant en la música simfònica?

Necessito viure notant l’adrenalina. Això em demana obrir portes noves a cada moment, anar descobrint noves formes d’expressió.

No serà que al pop hi ha groupies i a la música clàssica no?

He, he, no havia pensat en el tema de les groupies. Però sàpiga que a la música clàssica també n’hi ha, si bé d’un altre tipus. No entro al pop pensant en un públic determinat, sinó en unes històries que volia explicar.

Amb la seva sòlida formació musical, què opina de la música actual? 

Hi ha coses molt ben fetes. Si bé és cert que a nivell català, en ser un món més reduït, a vegades sents artistes que en un altre context no haurien passat el tall.

Ho ha dit molt finament.

També es fan coses molt bones. Això, sí, hi ha un mainstream que fa que es facin coses molt semblants, però hi ha altres artistes amb altres formes d’expressió que són molt interessants. En la música, i en l’art en general, mai hem d’aplicar cap mena d’elitisme.

La vida dóna moltes voltes, com diu un tema del seu disc?

Doncs sí. Miri’m a mi, que vaig començar en una cobla i a 42 anys trec el meu primer disc de pop. I a més, cantant.

Es viu bé a Los Angeles?

S’hi viu bé si tens la pell per viure-hi bé, si tens molt clar què hi fas, si tens alta capacitat de resiliència i si et prens la vida com una aventura i com un joc. Si no, és una ciutat que et pot asfixiar, devorar i sotmetre a sensació de fracàs. Hi ha una competència ferotge, brutal. Has de saber quin és el teu paper.

Vostè ho ha aconseguit? 

Sí, per això fa sis anys que hi visc. Per la pandèmia fa un any i mig que no hi vaig, ara hi tornaré. Vaig anar a Los Angeles a buscar aventura, ni em coneixien ni jo hi coneixia ningú. Hi estic molt bé, m’hi trobo com a casa, fins i tot hi he trobat paral·lelismes amb l’Empordà.

Els ha tocat mai alguna sardana?

Els he posat alguna, i suscita més interès allà que a Catalunya. Tenim un problema d’autoestima amb les nostres tradicions, les aprecien més a fora que a casa. A nosaltres ens semblen provincianes, i a fora els semblen meravelloses. Allà flipen amb la cobla i la sardana. Si fos música americana, ells sabrien com vendre-ho a la resta del món. Tant de bo les sardanes fossin americanes, les coneixeria tot el món.

Ha conegut alguna sardanista psicòpata, ja que així es titula la novel·la que està preparant?

No, però a vegades hi ha sardanistes amb actituds molt... vehements (riu). La de la novel·la és molt dolça, el que passa és que per amor, comet un crim.

Un tema del disc es titula «Senyor extraterrestre». Què li diria si el trobés?

Li preguntaria si ens ve a curar o ens ve a matar. Som prou bons per existir i simplement necessitem uns ajustos, o mereixem ser extingits perquè només fem mal?

Li agradaria tocar a la catedral de Girona, allà on vivia en Josafat? 

Seria meravellós. Fer el «Josafat» a Girona és un dels millors records de la meva vida, hi ha l’espina clavada d’haver-lo fet només tres dies a Girona i enlloc més de Catalunya. Una història tan potent...

Com dèiem abans: els americans en farien una producció de Hollywood.

«Josafat» va passar desapercebut i en canvi, comprem musicals franquícia que vénen de fora i tot l’aparell mediàtic els promociona. Em fa fàstic, una basarda immensa. Ens hauríem de bolcar amb els nostres referents, no com a acte provincià, sinó perquè són potents. Però sembla que ens agrada més el que ve de fora, tot i que a vegades hi ha autèntiques merdes.

Compartir l'article

stats