Guanyador de la Palma d’Or per «Quatre mesos, tres setmanes i dos dies», ara fa justament quinze anys, el romanès Cristian Mungiu ha tornat a Canes amb el seu darrer film, «R.M.N.»,en el que fa una demolidora anàlisi, amb la precisió d’un bisturí, de l’actual situació social, econòmica, ideològica i política d’Europa. Ambientada en un petit poble de les muntanyes de Transilvània, prop de la frontera amb Hongria, Mungiu fa servir aquesta comunitat per teixir un conjunt de relacions humanes que posen de manifest alguns dels grans temes de l’Europa contemporània: la immigració, l’auge dels feixismes, el populisme, la desorientació moral o l’individualisme exacerbat. I el director romanès ho fa a través del seu estil implacable, amb una construcció de guió mil·limètrica, amb la seva perfecció obsessiva que ha fet que un dels grans directors europeus contemporanis hagi dirigit només quatre pel·lícules de ficció en quinze anys. Són només quatre, però cada film seu és un esdeveniment. De moment, la millor seqüència vista al festival, l’ha rodat Mungiu: un pla fixe de vint minuts de l’assamblea dels veïns del poble. Una seqüència extraordinària, o com resumir el present i futur del vell continent en un sol pla. Amb «R.M.N.», el director romanès entra en la llista provisional de favorits a la Palma d’Or juntament amb «Armaggedon time», de James Gray, l’altra gran pel·lícula vista fins ara.
Mungiu ha coincidit en la jornada competitiva a Canes amb un altre antic guanyador, el suec Ruben Ostlund. A «Triangle of sadness», el director de «The square», també ofereix una mirada àcida i vitriòlica com la de Mungiu, però en aquest cas focalitzada en el capitalisme ferotge, les eèlits econòmiques, les diferències de classe i els influencers. En un film construït en tres actes, però que va de més a menys, Ostlund destrossa tots els seus personatges, que coincideixen en un creuer de luxe: el magnat rus, l’empresari britànic enriquit amb la indústria de l’armament, el multimilionari americà i els joves models/influencers. La pel·lícula té grans moments, però a partir del tercer acte entra en una espiral autodestructiva en la que esclaten els pitjors «tics» del seu director: la tendència a l’excés, la manca de subtilesa i matisos. Ostlund es passa de frenada, està encantat d’haver-se conegut i el film degenera cap a l’excés i l’artefacte buit i efectista. Tot el que en Mungiu són potents càrregues de profunditat, en Ostlund són focs d’artifici de curta volada.
Finalment, a la secció «Cannes Première», el francès Emmanuel Mouret, director de l’esplèndida «Les coses que diem, les coses que fem», ha estrenat «Chronique d’une liaison passagère», un film aparentment més lleuger i menys ambiciós que l’anterior, però que el confirma com un dels grans talents del cinema francès actual. Amb uns esplèndids Sandrine Kiberlain i Vincent Macaigne, Mouret continua aprofundint en les relacions de parella, amb un film narrat com un dietari que fa un retrat delicat i vaporós de les relacions sentimentals.
