És una dona sàvia de 41 anys. Va escriure un llibre, El infinito en un junco (Siruela), que des que va aparèixer en 2020 va saltar a les llistes d’èxit. Està traduït al mig món, l’ha convertit en la conferenciant i la columnista més requerida de la llengua espanyola, ha guanyat multitud de premis (l’últim, l’Antonio Sancha que donen els editors de Madrid) i continua sent igual que aquella que, fa dos anys, rebia al periodista com si no ho mereixés. «Si vols, vinc a Madrid perquè m’entrevistis». Continua sent la mateixa, i aquí està, amb una fama atribuïble a la seva manera d’escriure i de pensar, a una impressionant excursió personal per la història de la literatura, dels llibres i de les persones, de l’antiguitat o presents, que convoca amb la força d’un savi o d’un demiürg.
És una dona admirable, una sàvia. Va escriure aquest llibre (i té d’altres) enmig de les dificultats que han tingut ella i el seu marit, el cineasta Enrique Mora, per a cuidar un fill nascut amb una malaltia delicada. Del seu esforç comú en parlen només si se’ls pregunta, però no hi ha dubte que aquesta convivència amb la passió de cuidar els ha donat un caràcter d’herois tranquils del nostre temps.
Irene Vallejo és la que ara somriu davant el periodista quan li pregunta per la seva infància a Saragossa, on continua vivint. Somriu perquè hi ha en el seu interior, segurament, la mateixa seguretat i passió que quan va escriure aquesta obra que sorprèn a l’art contemporani. El periodista el grec Theodor Kallifatides, que la va conèixer en els premis Cálamo de Saragossa quan ella no era tan coneguda com ell. va dir: «Irene ha creat un llibre magistral, amb imaginació, enginy i audaços salts en el temps, des del far d’Alexandria fins a la petita illa d’Ingmar Bergman al mar Bàltic. Llegir-lo és una aventura plena d’alegria».
A Irene Vallejo, vestida d’estiu, li recordem uns versos d’un gran poeta alemany, Michael Krüger, que marca aquesta sèrie d’entrevistes: «A vegades la infància m’envia una postal. Te’n recordes?»... A partir d’aquí gairebé no va fer falta preguntar-li res més.
Quines postals li envia la infància?
A El infinito en un junco ja n’he parlat. Aquí hi ha potser les dues principals postals: la meva mare explicant-me contes a l’hora d’anar a dormir. Crec que aquí va començar tot: l’oralitat abans que l’escriptura, abans que els llibres fossin un espai acollidor. Perquè quan no sabem llegir, els llibres són un misteri. La meva mare diu que jo fullejava revistes i sentia curiositat per aquelles fileres d’insectes, que eren les lletres. Encara avui tanco els ulls i veig l’habitació, el llit, la meva mare asseguda al meu costat… Era una gran narradora i cada cert temps fingia, deia que li feia mal la gola i que no podia seguir. L’altre record de la infància és el de l’assetjament escolar. És la gran empremta que m’ha quedat. Amb vuit anys no tenia les eines per a pensar i explicar-me el que estava passant, potser perquè m’imposaven el silenci. Tots els nens deien que no es podia explicar el que passava a l’hora del pati. Em sentia molt sola, no sabia per què els altres em rebutjaven, però sentia la seva violència. Em vaig enfrontar a un dilema: canviar per a ser acceptada o continuar sent qui era.
I tot això, quina conseqüència va tenir?
La tossuderia de no renunciar a la meva curiositat, a les meves ganes d’aprendre, al meu impuls creatiu. Això els meus companys de classe s’ho prenien com si jo volgués sobresortir per sobre d’ells. Però per a mi simplement era l’expressió d’una curiositat especial. Vaig tenir aquesta tossuderia de tirar endavant. I després, una altra conseqüència: tornar-me una persona reticent al conflicte, sempre disposada a fer un pas enrere, conciliar, evitar que una petita fricció desencadeni violència. Per això sóc una persona molt cauta.
A part del seu caràcter, què la va defensar més de les conseqüències d’aquest assetjament?
La meva família, casa meva, els afectes forts, i la literatura. Perquè quan jo llegia llibres com La història interminable, de Michael Ende, que era la història d’un nen perseguit, jo em reconeixia en aquelles pàgines. Momo també em va marcar. També vaig començar a llegir a Conrad o a Dickens. Sentia que aquests autors m’entenien millor que els meus companys de curs. I gràcies a això vaig tenir l’esperança que algun dia trobaria persones més afins a mi. A més, la literatura té la capacitat d’explicar el que a vegades no som capaces de dir-nos a la cara i aquí vaig anar trobant claus de la vida.
La literatura té la capacitat d’explicar el que a vegades no som capaces de dir-nos a la cara
Va descobrir molt aviat la maldat.
No sé si en diria maldat. Era una incomprensió molt forta. En aquell moment no entenia per què era tan diferent, la meva família també era diferent, els meus pares es van divorciar i això no era comú en les famílies dels meus companys. Em sentia molt diferent. O em feien sentir molt diferent. Però no vaig ser l’única a patir assetjament. M’adonava que altres també el patien, només per ser diferents: grassos, prims, amb ulleres…
El que ha escrit és com una manera de reivindicar a aquella nena, no?
Sí, sí. Reivindicar a aquella nena que en aquell moment no va demanar ajuda i va acceptar les formes del grup, però que al final va trobar el camí per a les seves inquietuds i així esquerdar el silenci.
El seu avi deia: «el bé no es nota».
Sí. I va ser interessant comprovar-ho. En la vida et trobes amb moltes persones afectuoses, però n’hi ha prou en trobar-ne una de violenta perquè et marqui. La confrontació atreu tots els focus i oblidem la resta. Aquesta frase del meu avi em va impressionar molt. Ell era un cuidador nat, amb nosaltres i fins amb els arbres.
Aquest llibre, «El infinito en un junco», suposa també un alleujament?
Sí. En el moment en el qual el vaig escriure vaig poder seguir endavant. Ho vaig fer quan vaig haver d’assimilar el que li havia passat al nostre fill. Sense aquest llibre potser no ho hauria aconseguit o no ho hauria aconseguit amb el coratge que em van donar les paraules.
Però aquest llibre no l’hauria escrit algú que no hagués estat predisposada a escoltar la història.
Va ser com una estratègia de protecció. Una teràpia. Necessitava estar segura que almenys una part de la meva vida no era envaïda per la vida del meu fill, o pels drames d’altres pares amb els quals convius. La pena t’ofega i jo necessitava unes hores al dia per a trobar-me amb la literatura. Però ni tan sols tenia la seguretat que acabaria el llibre o que s’arribés a publicar. Allò que importava era veure com anava evolucionant.
(Escriure el llibre) va ser com una estratègia de protecció. Una teràpia.
Segurament això ha repercutit en els lectors.
Molts m’han dit que es van submergir en el llibre en circumstàncies molt semblants a les quals jo vivia quan el vaig escriure. Hi va influir la pandèmia, és clar, que va ser quan el llibre es va publicar, i molta gent es va posar a llegir per no ofegar-se en l’angoixa de no poder estar al costat dels seus familiars malalts, perquè els hospitals no deixaven acompanyar al que havia ingressat per Covid. Va ser un atzar totalment inesperat: la meva angoixa va ser l’angoixa que va envoltar a molts dels que van llegir el llibre.
També hi ha la impressió que el pare, el nen i vostè estaven junts mentre l’escrivia.
Estàvem junts, clar que sí. I per a mi escriure era una manera de mantenir-me forta. I la meva família, en organitzar-se perquè jo pogués escriure, estava sostenint-me a mi. Això em permetia respirar profund i deixar-me anar a l’hora d’escriure.
Com ha conservat l’alegria?
Jo diria que enmig d’aquest moment tan terrible per a nosaltres va ser clau descobrir que la comunitat no ens deixava sols. Perquè en un país com els Estats Units no podríem haver assumit el tractament tan dur i costós com el que va necessitar el nostre fill. Nosaltres sentíem la certesa que vivíem en un país on la comunitat ens estava salvant. I això era molt esperançador.
Aviat tindrà un altre lector: el seu propi fill.
Sí. Ara com ara continuo la tradició familiar de llegir-li cada nit. I ara que ho visc des de l’altre costat, sento que és un dels moments més bonics del dia. Perquè sento que el meu fill és més lliure per parlar en aquest moment, com que no té la pressió que pot arribar a tenir al llarg del dia per a expressar-se. Amb un conte no sent cap pressió.
Després de l’assetjament infantil va entrar a conèixer als adults. Com va veure a aquesta societat que parla alt?
En realitat sempre vaig ser una nena que tenia molta relació amb els adults. Com a filla única i amb problemes en el col·legi, no tenia una altra opció. Els meus pares m’involucraven en les seves vides. També explorava el món adult a través dels llibres. L’única cosa és que l’assetjament deixa una sèrie de seqüeles i et força a reconstruir-te de dalt a baix. Però sempre hi ha el temor que els desconeguts no t’acolliran bé.
L’assetjament deixa una sèrie de seqüeles i et força a reconstruir-te de dalt a baix. Però sempre hi ha el temor que els desconeguts no t’acolliran bé.
Vostè s’ha guanyat a molts desconeguts. I en diversos idiomes. I com a persona també ha estat ben acollida, no?
Aquesta és una enorme responsabilitat. Però també sento molta gratitud. No vaig pensar que estigués cridada a arribar a aquest lloc on em trobo ara. Pels meus orígens socioeconòmics, per ser dona, per haver tingut un nen amb tants problemes de salut… semblava que tot conspirava perquè no fos així i, no obstant això, he arribat més lluny del que em vaig imaginar. Estic sorpresa, de debò.
Fa més d’un any em va dir que tenia por que les conseqüències de la pandèmia fossin el dol i l’oblit. Ja estem en aquesta situació?
Hi ha hagut aspectes prometedors en la gent, però crec que el dol no s’ha resolt bé. És que tots els comiats pendents dels sers estimats han deixat ferides interiors. I l’oblit… l’oblit és la temptació de seguir endavant i pensar que tot això no ha passat, però fa falta reflexionar. Però ens cal temps. I treballem tant… Per exemple, el que treballa a casa no desconnecta. A mi mateixa em passa, eh. Jo voldria llegir més del que escric.
Què li preocupa ara?
Em preocupen moltes derives dels esdeveniments, la successió de crisis econòmiques i l’efecte que estan tenint sobre moltes vides. Primer una crisi econòmica, després una pandèmia, ara una altra crisi econòmica. La precarietat ja és insuportable, la ira i l’angoixa que provoquen, també. Això em preocupa.
Va viure envoltada d’ensenyaments per part dels seus pares.
Sí, sí. Perquè els meus pares van tenir una infància difícil, amb moltes privacions, i això mai ho van oblidar i es van esforçar a transmetre-m’ho perquè m’adonés que hi ha molta gent que ho ha passat o ho està passant malament.
I ara vostè va pels instituts ensenyant aquests aprenentatges.
Sí, però sense proposar-m’ho, eh. Va sorgir i… que bé. Jo només explico el que em sembla útil per a la vida i la importància de llegir.
Què exigeix per a vostè la paraula llegir, a la qual tanta importància ha donat?
Tendeixo a pensar més en el que dóna que en el que exigeix. Perquè a mi m’ha transformat la vida. Jo hauria estat una altra persona sense la lectura. Probablement m’hauria costat molt més reconciliar-me amb mi mateixa. Poser la lectura exigeix calma, creativitat… A mi m’agrada destacar que el lector és creador, és com si creés les atmòsferes dels llibres al seu cap, els rostres dels personatges, la connexió amb els seus propis records. Per això llegir també requereix valentia, en aquest sentit. M’agrada pensar que la lectura també enforteix la democràcia, per a descobrir la diversitat d’idees i de persones i per a conviure i per a triar coses. Enfront de tots els profetes de la fi dels llibres, jo sóc optimista. Les noves tecnologies es construeixen sobre la paraula i jo no crec que els llibres estiguin en perill, les pròpies imatges continuen necessitant l’ancoratge de les paraules. A les xarxes s’escriu molt i es llegeix molt. A més, en les files de firmes de les fires veig a molts joves i això m’il·lusiona. Penso que cal celebrar que hi hagi lectors i que molts d’ells siguin joves. Per això em vaig emocionar a Colòmbia. A Medellín, per exemple, em vaig entusiasmar amb la quantitat de biblioteques que hi ha. Això vol dir que, després d’una etapa de violència, estan reconstruint el teixit social amb la cultura. Clar, perquè si no hi ha bandes musicals, tallers d’escriptura, grups de lectura… els nois poden anar pel mal camí. La cultura salva, ho vaig veure allà en un entorn tan difícil, i això m’ha omplert d’esperança. Si Medellín ha canviat la seva imatge a l’exterior ha estat gràcies a la cultura. I veure-ho és meravellós. La gent que treballa en aquestes estructures culturals moltes vegades corre perill, però pot més la meta que persegueixen. Saben que val la pena córrer el risc. Gairebé ho diria heroisme. Un heroisme quotidià, gairebé anònim. Però a mi m’agrada parlar d’ells, treure’ls a la superfície. Que se’ls reconegui la seva tasca. Els qui escrivim també podem fer alguna cosa. Diuen que en les xarxes socials atreuen el conflicte, l’insult, però jo crec que el podem canviar. Amb cultura, amb el bon ús de la paraula, en comptes de deixar-nos portar per la violència. Podem crear zones segures per a reunir-nos en harmonia.
