Gerard Quintana és de verb fàcil. Li agrada parlar. I amb el temps, fent-se gran com tothom, això li ha anat a més. El cantant de Sopa de Cabra va fer moltes reflexions entre cançó i cançó en el concert de dissabte al Festival de la Porta Ferrada a Sant Feliu de Guíxols. Va parlar de molts temes - de la història del grup, de l’amor i les guerres, d’Open Arms... , però en una va estar especialment lúcid. Parlant de les cançons més clàssiques del grup, Quintana va revelar que «quan portàvem quatre o cinc anys del grup, farts que ens demanessin tocar sempre les mateixes cançons, vam intentar treure L’Empordà del repertori, però la gent no ens ho va deixar fer. La continuaven demanant». «Ara ens n’adonem la sort que tenim de poder continuar-las cantant», va reconèixer Gerard Quintana..
La reflexió del cantant serveix per explicar perfectament el concert. Trenta anys no passen en va per ningú. Ni pels artistes, ni pel públic. Fans de Sopa de Cabra que, però, han canviat la suor dels moguts concerts de trenta per les cadires de Porta Ferrada. Els músics i el públic es fan grans; tanmateix, les cançons continuen. Les de fa vint i trenta anys.
«Ja n’estic fins als collons/De dormir amb els pantalons/Avui me’ls trec/No hi ha pas raons». La lletra de Blujins roc, un clàssic en la tercera cançó d’un concert que havia començat amb el Tot queda igual, contrastava amb un públic que encara no s’atrevia a aixecar-se de la cadira. No va ser fins Si et quedes amb mi, que la gent es va deixar anar una més i, d’allà fins al final, es va veure molt clar la diferència entre les cançons més icòniques de Sopa de Cabra i la resta. Amb unes en el públic dempeus, lluny de la festa de fa trenta anys, però drets, amb la resta asseguts a la cadira. Entre les primeres Mai trobaràs, El boig de la ciutat i Sexo; lògicament L’Empordà i la traca final amb El Far del Sud, Cercles i Camins.
