Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Francesc Serés Escriptor

Francesc Serés: «Potser em peguen o m’insulten per escriure aquesta novel·la sobre el procés»

A la novel·la ‘La mentida més bonica’, l’escriptor català, establert des de fa temps a la Garrotxa, retrata el desencant i el desengany que per a molts independentistes ha significat al final el procés i veure que els seus polítics anaven de «farol»

Francesc Serés Elisenda Pons

Francesc Serés (1972), un dels noms més sòlids de la literatura catalana, torna amb ‘La mentida més bonica’ (Proa), una explosiva novel·la, «que no és autobiogràfica», recalca, sobre el desencant i el desengany que per a molts independentistes ha significat al final el procés i veure que els seus polítics anaven de «farol». Dos anys després de ‘La casa de foc’ (Premi Proa i Premi Llibreter), l’autor de ‘La pell de la frontera’ presenta dos protagonistes, Carles i Marina, una parella de professors d’institut d’un poble del Penedès que es jubilen després de 40 anys deixant-se la pell en l’ensenyament i després d’implicar-se molt activament en la independència de Catalunya. La novel·la transcorre un dia, el 17 de desembre del 2021, que per a ells significa tres finals: «del procés, de la pandèmia i de la vida laboral». 

¿Ha sigut una novel·la dolorosa d’escriure?

Sí, no t’enganyaré. Ha sigut un procés dur. No ha sigut fàcil descriure una realitat que ha sigut dolorosa i és molt present. No hauria volgut escriure-la, però és un monstre que és aquí i al qual un dia o altre havia d’enfrontar-me. Era el moment. 

Juraria que encara ningú s’havia atrevit a tractar en la ficció tan directa i descarnadament el procés. 

Més que el procés, abordo què ens ha passat, l’estat d’ànim d’una gent. La política s’ha omplert de molta vida i d’un fort component emocional. Hi ha coneguts o familiars amb judicis pendents. No pots deixar de sentir empatia cap als que han represaliat..., perquè tu també eres allà i et podria haver tocat. Ens ha passat això i cal explicar-ho. Fer-ho des de la literatura i l’art és un exercici de maduresa com a societat, sinó semblarà que és tabú. 

¿Tem les reaccions?

Estic esperant que aquesta novel·la generi ires. No sé quines reaccions hi haurà. Potser em peguen o m’insulten. En qualsevol cas, era molt difícil renunciar a escriure aquest llibre. No podia no escriure’l. Tot ha sigut tan visceral, tota aquesta energia popular acumulada que omplia avingudes... Aquesta energia no s’ha perdut però s’ha transformat en una cosa que no sap cap on dirigir-se perquè ningú li ha donat ni una explicació.  

«El desencant i el desengany» de la Marina i el Carles, ¿els sent també Serés? 

És una novel·la, insisteixo. Però seria massa forçat dir que no. Per escriure-ho, has de compartir alguna cosa.

«El procés va ser una estafa piramidal, una mentida». 

Ho diuen alguns personatges. Però els protagonistes mai defugen la seva part de responsabilitat. Ells s’ho van creure, van fer un acte de fe. Potser s’ho van creure massa i no ho van fiscalitzar prou. A l’altre costat, Espanya no et va donar alternativa, i els altres partits polítics catalans tampoc. I sabem de què està feta Espanya: això del rei [Joan Carles] ho demostra, això sí és un engany. O que vulguis fer la revolució i acabis elegint Manuel Valls de soci. Totes les revolucions han tingut el seu desengany en aquest país. Jo puc parlar de la que jo he viscut i en què he participat. 

A la novel·la insisteix que els polítics del procés «es van jugar el país a les cartes i van perdre, anaven de farol», com recorda que va admetre l’exconsellera Clara Ponsatí el 2018.

El que diuen els personatges és el que han dit els polítics. Que anaven de farol i es van jugar el país al casino no ho dic jo. Només afegeixo que les fitxes érem nosaltres. Jo no ho vaig veure llavors però crec que a poc a poc tothom ho ha vist. 

¿Per què creu que «van prometre el que sabien que no podien complir»? «¿Era necessari mentir tant?», es pregunten en el llibre.

Crec que es van veure sorpresos per l’empenta de la gent i després, doncs, portem-ho endavant, perquè cada vegada costava més tirar cap enrere. Tot i que hi ha gent que sí que ho va fer, com Santi Vila i altres consellers. No tinc una resposta. La novel·la no dona respostes, no és assaig polític. 

Catalunya ha anat cap enrere, escriu. ¿En què es tradueix?

És una evidència que com a país hem anat cap enrere. Estem intentant recuperar coses que l’Estat, il·legítimament, com a venjança i per repressió, s’ha quedat. Et fan saber que has perdut i et diuen que no ho tornis a provar: amb tota l’ofensiva judicial contra la llengua, amb el nivell de desinversió... saben com collar-te. 

«De presó se surt, però de la mentida no t’escapes mai». ¿Algú demanarà perdó per haver mentit? 

Els personatges expliquen el seu desengany i el seu desencant. I utilitzen pel·lícules com ‘Poltergeist’ per explicar-se la necessitat que es netegi tot i es demani perdó o es doni alguna explicació raonada. Dir ‘mira, em vaig equivocar. En aquell moment pensava que...’. Assumir la distància entre tenir la Meridiana, la Gran Via i la Diagonal plenes i amb la gent activada, i no tenir res darrere. Van ser les manifestacions més grans d’Europa, amb una energia humana enorme, però, ¿què hi havia que les sustentés? Res. Els mateixos que abans deien a la gent ‘colleu, colleu’, ara els diuen, ‘no ho feu’. 

Als protagonistes els dol tant la mentida com assumir que han sigut «tontos» per haver-la cregut i caigut en l’autoengany fins que els «cau la bena dels ulls» i veuen «que l’emperador va despullat».  

Has d’informar de la teva confiança, però donar-ne tanta... Almenys hem fet propaganda i Espanya s’ha retratat intransigent i autoritària. I tots els emperadors van despullats. Hem vist que la democràcia espanyola és d’una baixa qualitat impressionant. És un país que no té cap tipus d’apreci per les cultures pròpies, que si pogués les aniquilaria. El gran símbol de l’Espanya democràtica era el rei, tot i que ara és molt fàcil dir que no ho era. 

Es diu a la novel·la que l’Estat espanyol aguantarà perquè han perfeccionat la mentida, que és una forma de corrupció política. Cita el rei emèrit, la trama Gürtel, els Guerra, els GAL... 

És d’una evidència palmària. L’organització de les elits extractives a Espanya és d’una impunitat absoluta, la corrupció sistèmica dels partits polítics ha sigut tan tremenda que fins i tot surten intel·lectuals a demanar l’indult de Griñán. Voldries una mica més d’altura institucional a Espanya. ¿Per què em persegueixes per parlar català? ¿Per què històricament em menysprees així? 

¿Els protagonistes haurien xiulat dissabte passat l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell? 

La novel·la comença i s’acaba el 17 de desembre del 2021. No hi ha després. A partir d’aquell dia jo tampoc tinc ja opinió. Ja no opinaré més. Vaig escriure una temporada a ‘El País’ però em sento desautoritzat: feia opinió i si això no ho vaig veure passar és que no els vaig fiscalitzar suficient.  

Els personatges es plantegen quant estarien disposats a perdre per la independència. ¿En el seu cas?  

En aquell moment jo hauria estat disposat a perdre molt: any i escaig de tensió, dur, sense ingressos... aquest sacrifici, sí. Ara, sabent el que va passar, la pregunta no té sentit. Molta gent ha perdut molt.

 Una altra pèrdua és la de la degradació de les amistats, també entre independentistes. 

Res surt gratis. Aquell riu d’energia no el pares, te l’emportes a casa i vols exposar-lo, convèncer els altres... I no sempre funciona. Tots hem tingut amistats, no trencades, però sí posades en qüestió. Al llibre no explico res que no li hagi passat a tothom. Igual que t’adones que dins d’Espanya no hi ha sortida, arriba un moment en què veus que aquí fallava alguna cosa: no m’estaven dient la veritat. 

Cinc anys després, l’independentisme està més dividit que mai. ¿I ara, què? 

No ho sé. De veritat. La literatura no et donarà una resposta política. Per això la novel·la acaba en un somni col·lectiu en el qual no sabem cap on anem. Jo estic tan desorientat com tothom. La diferència és que he escrit un llibre sobre aquesta desorientació. 

La parella protagonista veu diàriament uns ocupes a la casa de davant. 

És que mentre tu estàs en un procés d’independència, el món segueix i té altres preocupacions. És lògic que sigui així. Com que no hi ha un misteri per resoldre, tots els personatges –els de la fleca, els cadells, la resta de professors, els alumnes, la família...– són com branques d’un arbre que fan avançar la novel·la. 

El 2021 va dimitir com a director de l’Institut Ramon Llull als quatre mesos d’assumir el càrrec, per «voluntat pròpia i motius personals». ¿Per què? 

Vaig veure que en aquell moment es requeria un càrrec polític i jo no soc un càrrec polític. O era allà o escrivia això. 

«La mentida més bonica» · Francesc Serés · Proa · 288 pàg. · 19,90 euros

Compartir l'article

stats