El noi que agafava el tramvia 69 per poder veure petons

Quan l’adolescent Andreu Claret va arribar a Catalunya per primera, una cosa li va cridar l’atenció: els joves enamorats no es feien petons. Venia de la França dels anys seixanta, així que el contrast devia ser majúscul. Si una cosa pot mesurar la tristor d’una societat, deu ser l’absència de petons al carrer, perquè significa que allà no saben què és l’amor, o pitjor encara, que ho saben però ho oculten. Per fortuna, el jove Andreu va pujar al tramvia 69, és de suposar que el numeral hi tindria alguna cosa a veure, que passava pel Paral·lel, i allà sí, allà, des de les finestres del tramvia, va veure parelles besant-se. Respectuosament, per descomptat, però besant-se. Així que Andreu Claret es va fer usuari habitual del 69. Del tramvia.

Ho va explicar el mateix Claret en la presentació, ahir, de París érem nosaltres, novel·la amb què va guanyar la darrera edició del premi Ramon Llull. L’acte va tenir a l’Espai 22, i va ser conduït pel també periodista i escriptor Martí Gironell, que havia sigut alumne de Claret a la facultat de Periodisme. 

-Quin personatge era el teu pare!- va exclamar Gironell només d’obrir l’acte, dirigint-se a Claret. 

I ho era, efectivament. A la novel·la -o no tan novel·la-Andreu Claret narra la vida del seu pare, de nom també Andreu, un exiliat fill de rabassaires que s’enamora d’una joveníssima catalana que, com ell, s’ha refugiat a França durant la Segona Guerra Mundial, fugint de la repressió franquista. Andreu Claret -pare- compromès amb la República i proper a Lluís Companys durant la Guerra Civil, aconsegueix sobreposar-se a l’ambient tòxic de l’exili i combat l’adversitat. Gestiona el circ més gran de França, explota boscos d’Occitània sota l’ocupació de l’Alemanya hitleriana, organitza els primers concerts solidaris de Pau Casals, col·labora amb el maquis de la Cerdanya, escapa de les urpes de la Gestapo i dirigeix una publicació catalanista que advoca per la unitat.

I juga al billar, si no amb tanta mestria com Newman a El Buscavidas, poc en devia faltar, de manera que el feia servir com ascensor social, com a palanca -i que em perdoni Laporta- per obrir moltes portes. Home afortunat, la sort el va ajudar sovint a la vida, però igual que en fer caramboles no intervé la fortuna, el mateix passa a la vida, d’aquí que el senyor Claret respongués sovint que «la sort te l’has de buscar». O, com deia Jack Nicklaus, que practicava golf i no billar però tot és qüestió de colpejar boles, quan l’acusaven de tenir sort «efectivament, i com més entreno, més sort tinc».

Andreu Claret fill es serveix de la vida d’Andreu Claret pare -i de l’esposa d’aquest, tan important en la seva vida que els francesos s’hi podrien haver inspirat per encunyar el seu cherchez la femme- per explicar «el que van patir tants». «A vegades l’exili es magnifica o s’idealitza, però va ser molt difícil i molt dur per a tots els qui el van patir», va explicar ahir l’autor.

Andreu Claret -fill- és periodista i escriptor, nascut a Acs (França, 1946) en una família de republicans exiliats. Va començar a exercir la professió sota el franquisme a la revista Cambio 16. Ha estat delegat de l’agència Efe a l’Àfrica subsahariana i a l’Amèrica central i director a Catalunya d’aquesta agència de premsa. Ha col·laborat als principals mitjans de comunicació catalans i actualment ho fa a El Periódico, del qual forma part del seu comitè editorial. Ara ja veu petons pel carrer. Sort, perquè ja no hi ha tramvies.