20 de febrer de 2019
20.02.2019

Joana Biarnés, a la recerca de «la foto»

Una exposició a la Casa de Cultura de Girona repassa amb una setantena d'imatges triades per ella mateixa la trajectòria professional de la que va ser considerada la primera fotoperiodista de l'estat espanyol, recentment traspassada

20.02.2019 | 12:11
Joana Biarnés, a la recerca de «la foto»

Acostumava a viatjar a l'estranger i, quan tornava a Espanya, la diferència em semblava brutal. Era conscient que, d'alguna manera, assistia a un país immers en un procés de canvi, encara que mai no vaig pensar que les meves fotografies tindrien el valor històric actual». L'afirmació la va fer Joana Biarnés (Terrassa, 1935-2018), considerada la primera fotògrafa de premsa de l'Estat espanyol, i la trajectòria professional de la qual repassa l'exposició Disparant amb el cor, que es pot visitar fins el 2 de març a la Casa de Cultura de Girona. La mostra està integrada per una setantena d'imatges triades per la mateixa fotògrafa (que va traspassar molt recentment, el 19 de desembre) d'entre les més de 150.000 que va captar entre els inicis de la seva carrera, a la dècada de 1950, i el 1985, quan va deixar l'ofici «pel seu total desacord amb la nova deriva groga i sensacionalista del fotoperiodisme», segons els responsables de l'exposició.

«Les imatges de Joana ajuden a entendre el passat, ja sigui personal o col·lectiu. Perquè en el fons, la seva obra retrata una època», va assegurar sobre la fotògrafa Joan Manuel Serrat. I el també reporter gràfic Gervasio Sánchez va apuntar que «per intuïció, per olfacte, per passió, es va avançar al seu temps. A Espanya no es pot comparar amb ningú».

Els Beatles a la plaça de toros de Las Ventas de Madrid, on van actuar el 2 de juliol del 1965

Joana Biarnés es va introduir en la fotografia de premsa de la mà del seu pare, Joan, especialista en fotografia esportiva. L'any 1962, Emilio Romero, llavors director del diari madrileny Pueblo, la va contractar, i es va convertir en ela primera fotoperiodista espanyola. «A la recerca sempre de 'la foto' que tot reportatge ha de tenir, seguint un vell consell del seu pare, la Joana s'enfronta als encàrrecs del diari amb professionalitat i valentia, sap que com a dona ha de demostrar més intensament la seva vàlua», assegura la comissària de l'exposició, Sílvia Omedes, directora de la Fundació Photographic Social Vision. «Les dificultats de ser una pionera en un món d'homes i en plena època de transició, ben lluny de desanimar-la, l'estimulen», afegeix Omedes.

Per davant de la càmera de Joana Biarnés hi van passar personatges anònims però també celebritats del moment; gent humil que la fotògrafa retratava al carrer, en el seu quefer quotidià, i famosos en festes i celebracions diverses; tragèdies com les inundacions del Vallès del 1962 o l'esfondrament d'un restaurant a la urbanització de Los Ángeles de San Rafael, o l'ambient festiu del barri xino de Barcelona, les curses de cavalls, el món de la moda o els toros. És famosa per haver fet amistat amb els Beatles quan van venir a actuar a Espanya el 1965 (es va arribar a passar tres hores xerrant amb ells i fotografiant-los a l'habitació del seu hotel) o per haver ajudat Massiel a triar el vestit amb el qual va guanyar el festival d'Eurovisió, entre moltes altres anècdotes. «Una gran empatia i la confiança guanyada als retratats són les seves millors armes per desenvolupar una obra d'extraordinària creativitat, honestedat i frescor», apunta Sílvia Omedes. Segons la comissària de l'exposició, «personatges famosos, nacionals o internacionals, gent del carrer en situacions quotidianes posen per a ella amb la naturalitat i proximitat de qui se sent en família».

Concurs de Miss Espanya (Palma de Mallorca, 1967)

Insistint en aquesta idea, al web de la Casa de Cultura, en la informació sobre la mostra, s'hi pot llegir que «després d'haver començat la seva carrera en la fotografia esportiva i haver treballat també el reportatge social i la moda, va seguir de molt a prop a personatges cèlebres a nivell internacional. En aquesta exposició veiem com Biarnés es convertia en còmplice dels seus retratats, arribava a tal grau d'intimitat i confiança, que la seva obra es troba més propera a l'àlbum familiar que al reportatge fotoperiodístic».

Entre els personatges que va retratar hi havia, és clar, Salvador Dalí, de qui Joana Biarnés va dir que «sempre el vaig estimar molt. L'anomenava 'mestre' perquè és el que era, encara que des d'un principi vaig conèixer no només l'artista, sinó també la persona. I jo els estimava tots dos. En dècimes de segon deixava de ser un per transformar-se en l'altre. Buscava captar la seva bogeria artística quan, de sobte, es posava en la pell del personatge».

Salustiano Benavente Traviño dirigeix el trànsit al mateix encreuament on va perdre la cama en un accident als dos anys (Madrid, 1964)

Joana Biarnés va deixar l'ofici de fotògrafa l'any 1985, desencantada per la deriva que estava agafant, i va obrir un restaurant a Eivissa, Ca na Joana. En una entrevista amb ella que Regió 7 va publicar el febrer de 2017, explicava sobre el fotoperiodisme actual que «jo veig ara que ve el fotògraf, fa dos plans meus i marxa. I si em desmaio? No tindrà la foto! Jo no me n'anava mai. Però entenc que aquest fotògraf potser ha de fer tres o quatre feines en un matí. L'ofici ha canviat molt. Es busca el morbo. Jo admirava els fotoperiodistes del Paris Match. El meu home, el Jean Michel, hi va treballar, i un dia em va dir una cosa que em va quedar gravada: davant d'un reportatge, li van comentar que no volien cossos destrossats ni colls tallats, volien que fes els morts dignes. Després de deixar Pueblo, vaig muntar una agència. Però vaig deixar-ho córrer. Odio la paraula paparazzi». En aquest sentit, afegia que ella no n'havia estrat mai, de paparazzi: «Jo no n'he estat mai. Sempre he entrat per la porta principal i només m'he amagat dos cops per fer una foto, però mai distorsionant la llibertat de l'individu». I resumia de manera molt gràfica l'essència del seu ofici: «Quan tots els fotògrafs esperaven al mateix lloc que baixessin del vaixell les estrelles nord-americanes que venien a rodar una pel·lícula, jo pensava que tots tindrien la mateixa foto. Per això, jo me n'anava a una altra banda. El mateix que si aterrava un avió. Una vegada, vaig entrar a l'aparell per l'altra banda, vaig cridar «Charlton!», i el Charlton Heston es va girar i jo vaig tenir un contraplà que no tenia ningú més. Quan els altres fotògrafs s'adonaven que jo no era entre ells, es preguntaven «¿donde está la Biarnés?». I aleshores s'adonaven del que passava: «!nos jodió la foto!», exclamaven. Sempre vaig treballar moltes hores, amb il·lusió, al llarg de la meva carrera vaig voler demostrar que podia tenir una mirada més positiva que la dels altres fotògrafs».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook