Set sorpreses de la biografia

La generació que va voler enviar Josep Pla a l’oblit per la seva vinculació amb el franquisme no tindria cap problema a definir-lo com un jaqueter; amb una metàfora similar, la de l’home que vestia la roba dels altres (i sí, era un dels seus vicis), arrenca Xavier Pla la que serà la biografia definitiva de l’escriptor de Palafrugell. Aquestes jaquetes (i abrics, i corbates, i barrets) prestades ocultaven sota diferents aparences un personatge esmunyedís. Algú que no va fer sinó construir una biografia, a cadascuna de les línies de la seva obra, de la qual el director de la Càtedra Pla s’ha hagut de distanciar per intentar mostrar el personatge nu. Els set episodis que segueixen podrien ser més: la correspondència d’un grafòman amaga moltes sorpreses, com ara detalls d’una expulsió de Destino, pel seu entossudiment en contra de l’esperit dels temps contra la revolució portuguesa, en què Jordi Pujol hi va tenir menys a veure del que es va pensar.

- Inèdits: la dona morena i un cal·ligrama avantguardista: Al Quadern gris, Pla va reescriure a posteriori un dietari de joventut. Una biografia reconstruïda en la qual hi ha elements que va decidir explicar amb desgana. Com la tertúlia estudiantil El Caos, més goliardesca que literària. En sobreviuen alguns textos que es llegien entre ells els seus integrants. Incloent-hi un d’inèdit, «insòlit» per a Xavier Pla, un poema dedicat a la dona morena dels quadres de Julio Romero de Torres (“és bruna, té els llavis rojos / I, als ulls, una quimera de plaers dolorosos”) datable segurament el 1915. I força posterior, un poema en forma de cal·ligrama avantguardista clarament inspirat per la lectura de L’irradiador del port, i les gavines (1921) de Joan Salvat Papasseit. Marxa un vaixell. I acaba així: «Sona un acordió / Cruiximents / Rondineig de Cordes / Mocadors / Addio! Addio! Mi sento smarrito… Sono commoso».

- El casament que no va ser: En la seva famosa entrevista amb Joaquín Soler Serrano, Pla no és que protegís la seva vida sota un gavany. Va mentir, directament, en dir que mai havia tingut «cap nòvia», només algun «embolic, vague, molt vague». Van ser moltes relacions, i gens vagues. En les quals elles acaben sempre tenint un paper més digne, per cert. La més sòlida, durant 14 anys, amb la filla barcelonina d’un matrimoni suec-noruec Adi Enberg. La seva relació, explica Xavier Pla, era una parella moderna, cosmopolita, amb separacions i reunions a Londres i París. Un personatge apassionant del qual es detalla, per exemple, la seva relació equívoca amb el complot de Prats de Molló de Macià. El biògraf intenta solucionar una incògnita: es van casar Enberg i Pla al Regne Unit? La resposta, davant de l’absència de registres i consultada la correspondència entre tots dos, és que el casament es va frustrar però que van mantenir la ficció davant de les seves famílies i a efectes administratius durant els seus viatges per tot Europa sempre van fer constar una falsa però pràctica condició de casats.

- Consuelo, Amparo… i Luz: La llista de relacions femenines de Josep Pla segueix. Mercedes, Aly, Lilian... Amb dos noms en majúscules. Aurora Perea i Consuelo Robles. A la primera, la coneix arribant a Ca la Nieves, el prostíbul de més categoria de Sant Feliu de Guíxols, el dia que el metge passa visita a les noies. El seu nom de guerra és Perlita. «Em va semblar que Perlita havia tingut una educació, i una educació sensual, molt diferent de les altres noies», escrivia Josep Pla en uns textos inèdits. D’Aurora en destaca la tristesa: de fet, amb gairebé tota la família represaliada a la postguerra, «víctima d’aquest món miserable i trist», diu ella, ha de procurar pel suport de la família com pot. Aquesta és una de les seves relacions més documentades: interrompuda, entre el 1940 i el 1948, fins que ella emigra a l’Argentina. «No crec que trobis una altra dona que t’hagi estimat com jo t’he estimat, de totes maneres, amb tots els teus defectes, però jo no ho puc patir més, veure’t sempre begut», li escriu. Allà, Pla la visita repetidament i al llarg dels anys la correspondència és constant.

L’altre nom conegut és Consuelo Robles. Una venedora de mercat ambulant analfabeta, gitana, amb la qual manté una relació intensament física en els seus anys més madurs i revelada a la biografia amb fragments d’un enregistrament guardat fins ara amb zel.

I a aquesta llista de noms la biografia de Xavier Pla n’incorpora una més: Luz de Santa Coloma Alvear, una jove de només 16 anys de l’aristocràcia de Buenos Aires que coneix el 1958 al vapor que la porta, acompanyada de la seva mare, a conèixer Europa. Pla cau rendit pels seus encants, en un enamorament platònic que es desenvolupa sota la vigilant mirada de la carabina, amb visita inclosa al Mas Pla i que deriva en una relació epistolar perllongada i fins ara desconeguda. En la aqual Pla de vegades fantasieja: «Pensar que vostè podria escriure em produeix una gran il·lusió -gairebé li diria, si m’ho permetés, que em produeix el mateix plaer que si pogués acariciar els seus braços o el seu coll». Culta i amb una història familiar apassionant, Pla li recomana que es converteixi en la Proust de Buenos Aires, encara que acabarà exercint de psicoanalista.

- Visions homoeròtiques en la maduresa: Qui ho diria: però Xavier Pla rescata un altre episodi de fantasia sensual amb un objecte d’admiració d’edat problemàtica. «El record erotitzat d’un noi entrevist» durant un passeig per Kuwait, potser també de 16 anys, «alt, ple, no ben bé pàl·lid, però mòrbid». Extasiat, per «la morenor clara de la pell, la perfecció de l’ossada entrevista, i plausiblement establerta, l’esquena i el pit, sense petulància vital, però turgent, la cuixa i les cames llargues i esveltes (…) tot el cos ple de joventut i de força, potser ja naturalment viciós…». Potser, diu el biògraf una expressió de la seva «avidesa sensual», qui sap si també un «impuls reprimit». Que sembla que emergeix, també, a les pàgines que dedica al Tadzio de la Mort a Venècia de Thomas Mann.

- L’espia de Franco… i dels aliats: Xavier Pla s’endinsa, amb l’ajuda d’una agenda localitzada entre els papers de Pla, en el trencaclosques de la guerra. La fugida a França i els seus serveis a la xarxa d’espionatge franquista al sud de França (el Sifne) no són purament (encara que també) una reacció defensiva davant del terror del juliol del 1936 del qual fugiria sota protecció diplomàtica i de la Generalitat: Pla recorda que durant els mesos previs a la guerra «el seu catalanisme i el seu sentit democràtic s’empetiteixen fins gairebé desaparèixer» mentre «la seva anàlisi política es radicalitza cap a posicions dretanes i cada cop més radicals». Segons Xavier Pla, hi ha una cosa estranya en les funcions de Pla per al Sifne: passa poc temps a Marsella, on la llegenda diu que es dedicava a vigilar el trànsit marítim i, en canvi, viatja sense parar amb Adi per tot França. El perquè: un misteri encara. Com per què consta al Sifne com a agent que ha actuat «passant per element roig». L’únic que dóna per fet el biògraf és que es va dedicar a elaborar material de propaganda per a la causa franquista.

Molt menys coneguda és la més que possible vinculació de Josep Pla amb els serveis secrets aliats a la fase final de la segona guerra mundial, el 1944. Només hi havia alguna referència indirecta a la seva relació amb les xarxes d’evasió d’aviadors i presoners fugats aliats per la Costa Brava. Però Xavier Pla ha trobat un fil molt més concret: a les agendes de Pla hi apareixen diversos noms que han resultat ser coneguts agents de la intel·ligència britànica, el MI9, i de l’OSS, l’organització predecessora de la CIA. Amb ells es troba a diversos punts de l’Empordà, i visita sovint el consolat britànic a Barcelona i l’ambaixada dels Estats Units a Madrid. És en aquests moments quan es fa construir una barqueta, el Mistral, de 12 metres, amb un celler ample i un motor que estranya tothom a L’Escala per allò desproporcionat. La hipòtesi: Pla va col·laborar amb la xarxa Pat O’Leary d’evasió, amb base a L’Escala, i el vaixell no només el va construir per als seus intents amateurs de contraban de termòmetres des de Gènova.

- El fracassat retorn a Barcelona: El 1938 Josep Pla torna a Espanya per Sant Sebastià i assumeix la subdirecció del Diario Vasco, amb Manuel Aznar, avi de qui va ser president del Govern, com a director. Signa allà amb pseudònim, XX. I amb ell publica una entrevista amb el ministre de Governació Serrano Súñer, en la qual se suposa que es fixa la política del règim per a una Catalunya la caiguda de la qual és imminent. Proclama sense embuts la derrota de «la tasca nècia i monstruosa del separatisme» i pel que fa a la llengua catalana sosté que «un llenguatge pot ser expressió d’hispanitat o d’antihispanitat. Si el primer, per què no hem de considerar que les formes d’expressió formen part del destí històric i nacional d’Espanya? Si el segon, vostè estigui segur que se’ns trobarà sempre al lloc del més implacable combat». La traducció d’aquesta entrevista al català era un dels materials amb què la direcció general de Propaganda va entrar a Barcelona el gener del 1939. La seva difusió, prohibida terminantment. Primera derrota indirecta: la segona, la seva frustrada i efímera subdirecció de La Vanguardia amb Aznar. Es constata que «ni ell ni cap altre periodista procedent del catalanisme conservador tindrà lloc en el sistema cultural que imposa el nou règim dictatorial». Ve la retirada. A Fornells de la Selva. A vetllar, durant dècades, per les ruïnes d’un país i una ciutat que han perdut la guerra.

- Un memoràndum confidencial per rescatar el català de la prohibició: Per a l’exili, Pla ja no deixarà de ser un traïdor col·laboracionista. Xavier Pla considera més adequat definir la seva tasca com una sèrie d’intents de trobar esquerdes per desenvolupar un «catalanisme cultural possibilista». Xavier Pla ha localitzat un document fins ara inèdit que mostra quins són els marges als quals es podia aspirar. Després del nomenament de l’opusdeista Florentino Pérez Embid com a director general de Propaganda, el 1951, Jaume Vicens Vives, Josep Maria Cruzet i Pla creuen que aquest catedràtic d’Història pot obrir algunes finestres. Pérez Embid demana un informe a Pla, un memoràndum confidencial sobre la llengua catalana. L’escriptor argumenta que les successives prohibicions «no poden sembrar més que ressentiment» i, afalagador, sosté que «avui hi ha a Catalunya una més general, meditada i fonda comprensió dels robusts llaços que la uneixen amb la resta d’Espanya, però existeix no gràcies a les mesures restrictives i vexatòries, sinó malgrat elles». I reclama «un tracte d’igualtat entre el llibre castellà i català en censura», que els actes culturals es puguin desenvolupar en català i el lliure desenvolupament de les activitats de l’Institut d’Estudis Catalans. Pel que passa ja a ser (1951) una mostra d’atreviment, l’escriptor sosté que «cada dia els catalans d’Espanya veiem menys avantatges que la nostra regió es converteixi en un pout--pourri peninsular sense sabor ni color i que Barcelona sigui una mala còpia de Madrid. L’absorbent centralisme intel·lectual i econòmic, l’exasperant dirigisme que es pretén implantar en tots els ordres, coartador en formes públiques i en formes clandestines del lliure desenvolupament del nostre esperit (...) L’error ha consistit a prendre’s seriosament la idea triada com ca avall de batalla de la propaganda antiregional, segons la qual la nostra història i renaixement eren coses purament artificials, que podien destruir-se d’una manotada».

Subscriu-te per seguir llegint