Maggie Gyllenhaal explica que la primera vegada que va llegir La hija oscura, la novel·la d’Elena Ferrante amb la qual ha acabat debutant com a directora de cine, va pensar: «Aquesta dona està fotuda». La protagonista, Leda (Olivia Colman a la pel·lícula), es presenta com una «mare desnaturalitzada», que s’entreté en les seves solitàries vacances en una platja mediterrània observant una dona jove, Nina (Dakota Johnson), amb la seva filla, que li recorda a ella mateixa quan tenia la seva edat. La lluminosa fotografia s’apaga quan Leda roba a la criatura la nina que sempre porta a tot arreu, amb certa delectació davant l’enrabiada. A partir d’allà, rememora com la va desbordar la seva pròpia maternitat. Fins al punt de tocar el dos.

Després d’un primer rebuig visceral, Maggie Gyllenhaal va recapacitar sobre Leda: «Oh no, entenc aquesta dona perfectament. ¿Significa això que també estic fotuda o és aquesta una experiència que molta gent té i ningú no en parla?». Va començar a escriure’s amb Elena Ferrante, la misteriosa autora de la saga napolitana L’amiga genial, de la qual se’n sap ben poc al marge del nom. L’escriptora la va animar a fer seva La hija oscura malgrat sentir-se molt aferrada a la història. En escriure-la, Ferrante era conscient d’aventurar-se «en aigües perilloses sense salvavides», ha escrit en un article a The Guardian. Prèviament, havia tingut l’experiència que un dels seus llibres, traduït i preparat per a impremta, no arribés a publicar-se «per ser un mal exemple per a les mares», va confessar en aquest mateix diari, del qual era col·laboradora. Li encantava que fos una altra dona la que s’hagués interessat per la novel·la per portar-la al cine.

Més de 15 anys després de la publicació del llibre, La hija oscura s’estrena als cines i és una de les favorites dels Oscars, amb nominacions al millor guió adaptat i millor actriu i actriu de repartiment per a Olivia Colman i Jessie Buckley, que donen vida a Leda en l’edat madura i jove respectivament. Es perden pel camí moltes de les perles de Ferrante sobre la maternitat. «Tenia la sensació que em precipitava cap enrere, cap a la meva mare, la meva àvia, la cadena de les dones mudes o colèriques de les quals descendia», explica Leda a La hija oscura per justificar la seva fugida de la llar, o «quina estupidesa pensar que una pugui confessar-se davant dels fills abans que compleixin almenys 50 anys. Pretendre ser vista per ells com una persona i no com una funció». Allà on no hi arriba l’assertivitat, funcionen a la pel·lícula les metàfores visuals, com aquell fruiter tan seductor a la mitja llum de l’apartament de lloguer, immenjable quan li claves les dents.

«Em sorprendria que hi hagués una mare que no s’hagués plantejat alguna vegada agafar la porta i marxar, no significa que ho facis però espero que la pel·lícula faci mirar amb compassió aquesta dona», va plantejar Gyllenhaal al Festival de Venècia. I no obstant, no és l’empatia el que més abunda amb les mares que claudiquen, i menys si la busques a Twitter. «En les societats contemporànies, on les relacions són cada vegada més fluides, l’únic nínxol que es considera amor pur i sagrat és l’amor de la mare», apunta Bruna Álvarez, professora del Departament d’Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Barcelona i membre del grup d’investigació AFIN. «Moltes dones que es plantegen no tenir fills, o que retarden la seva maternitat, diuen que no es veuen capaces de tenir-ne cura de manera tan incondicional», afegeix. La mare abnegada fins a la immolació respon més a un ideal que a la realitat. En comptes d’animar dones que s’estrenen en la maternitat o que comencen a plantejar-se-la, resulta paralitzant.

Aquest divendres també es va estrenar a Netflix Madres paralelas, on Almodóvar trena els destins de dues dones a punt de donar a llum que comparteixen habitació a l’hospital. Totes dues es van quedar embarassades per accident, però mentre Janis, el personatge de Penélope Cruz, abraça amb anhel una maternitat que la sorprèn als 40, l’adolescent Ana, que interpreta Milena Smit, afronta el part amb por després d’un episodi traumàtic. El premi a «la pitjor mare del món» se l’autoadjudica Teresa (Aitana Sánchez Gijón), que anteposa la seva carrera d’actriu a acompanyar la seva filla Ana, tot just sortida de la sala de parts en unes circumstàncies nefastes, i se’n va de bolos.

Clixés tòxics

D’una mare es continua esperant allò que cantava Rigoberta Bandini: que sempre tingui caldo a la nevera i ganes de plorar, però amb fortalesa. El clixé xoca contra els múltiples acompliments de la dona en les societats modernes i uns nens que cada vegada tenen menys espais on desenvolupar-se sense supervisió adulta. La contradicció està servida. I amb ella proliferen els exemples de maternitat poc exemplar, almenys en l’àmbit cinematogràfic.

Amb més profunditat que Almodóvar, una sèrie recent, La asistenta, planteja com es pot tocar fons quan, en una situació d’extrema vulnerabilitat, ni la teva mare t’ajuda, textualment. Margaret Qualey interpreta una joveníssima mare que surt fugint d’una parella colèrica i lluita per no caure en la indigència a base de feines domèstiques. Quan demana a la seva mare, Andie MacDowell, que li faci de cangur mentre neteja, topa amb la mateixa desatenció que va patir de petita. Margaret Qualey va recomanar per al paper Andie MacDowell, la seva mare en la vida real. El broda: segons ha confessat MacDowell, també ella va tenir una mare esquizofrènica amb problemes amb l’alcohol, semblant a la de la ficció, a qui ha sabut perdonar («pobrissona»).

«Hi ha dones que tendeixen a ser com a mares el contrari del que van ser amb elles», observa l’antropòloga Bruna Álvarez, contravenint aquella tremenda frase d’Oscar Wilde, «totes les dones arriben a assemblar-se a les seves mares, aquesta és la seva tragèdia». Els models de mare gens formidable surten de l’armari. Encara que només sigui per reconèixer que la majoria fa el que pot la major part del temps.