Dilluns d’aquesta setmana, dia 21 de febrer, va morir Joaquín Bernadó (Santa Coloma de Gramenet, 1935 - Madrid, 2022), conegut també com El noi de la Riereta, un dels millors toreros catalans de totes les èpoques. Bernadó és una de les grans icones de la tauromàquia catalana.
La relació del torero Joaquin Bernadó Bartomeu amb les aficions taurines de Girona i província és molt intensa, ja que durant molts anys va protagonitzar grans tardes de toros als redols de Girona, Figueres, Sant Feliu de Guíxols i Lloret de Mar. Des de les pàgines del diari Los Sitios es va arribar a impulsar, fins i tot, una campanya periodística per aconseguir que Joaquín Bernadó fos contractat amb més freqüència a les places de Girona i província. A partir d’aquell moment es va produir un lligam molt fort amb l’afició gironina. Una afició que el mateix Bernadó considerava entesa, exigent i durament crítica.
Gairebé 30 anys de carrera
Barcelona va ser, durant la segona meitat del segle passat, la gran meca del toreig a l’Estat espanyol, amb dues places -Las Arenas i la Monumental- en funcionament i amb unes temporades de gairebé un centenar d’espectacles. En aquest ambient, amb una afició local molt entesa, Joaquín Bernadó es va donar a conèixer l’any 1954, quatre anys després del seu debut en públic a Manresa, i va aconseguir torejar tres tardes seguides a la madrilenya plaça de braus de Vistalegre. Durant aquella mateixa temporada va assolir un triomf apoteòsic a la plaça de braus de Las Arenas de Barcelona, amb una jonegada de Bernardino Giménez que el va posar en òrbita.
L’any següent va ser definitiu per al rellançament del torero català ja que va formar parella amb Antonio Borrero «Chamaco» en les 67 jonegades que l’empresari Balañá va organitzar a Barcelona. La contraposició de l’elegància i classicisme de Bernadó amb l’heterodòxia de Chamaco va aixecar autèntiques passions entre els aficionats catalans.
El 4 de març de 1956, Bernadó pren l’alternativa a Castelló, de mans del gran Antonio Bienvenida. Des d’aleshores, va gaudir d’una molt llarga i ininterrompuda trajectòria professional fins l’any 1983, destacant les seves 66 actuacions a Madrid, les 155 a la plaça Mèxic i les 253 a Barcelona, ciutat on era molt estimat i on, l’any 1972, va matar en solitari sis braus de Miura. L’any 1983 es va acomiadar dels toros precisament a la Monumental de Barcelona, matant sis braus salmantins d’Antonio Pérez de San Fernando. L’any 1987 va tornar a reaparèixer a la mateixa plaça per retirar-se definitivament, tres anys més tard, a Las Ventas de Madrid.
Bernadó a Girona
Una de les participacions més rellevants que Bernadó fa a la província de Girona és el 5 de setembre de l’any 1962 amb motiu de la inauguració de la plaça de braus José Luis Andrés de Lloret de Mar. En aquesta funció va torejar dos braus del ferro de María Sánchez Terrones juntament amb el rellonador Ángel Peralta i el matador Jaime Ostos. Els toros de Terrones van exhibir molt poder amb els picadors i van donar un excel·lent joc. Bernadó va saber aprofitar la bona condició dels braus i va tallar una orella al seu primer.
Sis anys abans, Bernadó també havia actuat en la inauguració de la plaça de braus de Sant Feliu de Guíxols, batejada amb el nom de «España Brava». El cronista taurí de Los Sitios, que signava Alguacilillo, resumia amb aquestes paraules l’actuació del torero català: «Ayer vimos a Joaquín tan torero como siempre, fino, elegante, mandón e inteligente, que cautiva a los tendidos en cuanto abre su compás y recoge a la fiera. Así en sus dos astados, tanto con el capote como con la muleta, pero nos duele tener que consignarlo, la desgracia se ceba en este gran torero en cuanto intenta clavar el acero. Creemos, estamos seguros de ello, que esta mala racha pasará, pues Bernadó sabe del arte del toreo como el que más y habrá de salvar este bache con éxito. O si no, al tiempo».
De la presència de Bernadó a les places gironines en recordem grans moments. El 25 de juliol del 1971 va torejar a Girona amb Santiago Martín El Viti un tancament de toros de Dionisio Rodríguez, del camp de Salamanca. En aquesta actuació, El Noi de la Riereta va iniciar la feina al primer toro assegut a l’estrep de la plaça i amb unes esgarrifoses passades que van servir de pròleg a un trasteig sobre ambdues mans amb vistoses manoletines i molinets. L’any següent, també a Girona, torna a triomfar amb toros de Ramos Matías, d’afilat banyam. Es recorden encara, d’aquesta cursa, tres chicuelinas antològiques rematades amb una revolera i la feina suau i profunda que va fer amb el quart toro de la tarda.
Una altra gran lliçó de toreig va ser impartida pel mestre Bernadó el 6 d’agost del 1972 al redol gironí, on davant d’un encastat brau de la ramaderia d’ El Puerto de San Lorenzo, que va protagonitzar una gran lluita amb els picadors, va exhibir un toreig suau i, alhora, dominador, que no va poder culminar amb l’espasa. El 15 de juliol del 1973, a Girona, torna a demostrar el seu mestratge davant un toro banyafí i enrasat de Domingo Ortega al qual va fer una feina «sui generis» iniciada assegut a l’estrep de la plaça amb quatre passades per alt dibuixant, a continuació, dues tandes de passades amb la dreta i dues amb l’esquerra veritablement antològiques. Va adornar la feina amb manoletines i el seu poc encert amb l’estoc el va privar de tallar orelles. Malgrat això, va fer la volta al redol entre grans ovacions.
L’any 1974 protagonitza a Lloret, el 14 de juliol, una gran feina a un toro de Lucio Muriel i el 4 d’agost de l’any següent, a Figueres, es troba amb el gran toro «Carasucia» d’Hidalgo Rincón. Va rebre al brau amb unes veròniques excel·lents i una mitja verònica inoblidable. Amb la capa vermella va dibuixar sis naturals al bell mig del redol i va continuar amb un impressionant i artístic trasteig sobre la mà esquerra. Va tallar dues orelles.
El diumenge 1 d’agost de 1976 segellarà una altra feina d’antologia, sota una forta pluja, a un toro del ferro d’Antonio Pérez de San Fernando a la plaça de Figueres i l’any següent, a la mateixa sorra, va realitzar un toreig de llibre a un brau de Leopoldo Lamamié de Clairac de Salamanca.
Entre altres reconeixements a les comarques gironines, Joaquín Bernadó va rebre l’any 1971 un guardó de la Penya Taurina de Figueres que li va va ser lliurat en un acte al qual hi van assistir, entre d’altres autoritats, el president de l’Audiència Provincial, José de la Torre, el governador civil de Girona, Victorino Anguera, i el governador militar, José María Tomé Marín.
Entre els millors
De fet, Joaquín Bernadó va ser un torero en general molt admirat pels aficionats i la crítica. Així, l’any 1954 el famós crític taurí K-Hito va escriure : «De no estar probado que Joaquín Bernadó ha nacido en Santa Coloma, habría que pedir su partida de nacimiento a la parroquia de Santa Ana, en Sevilla, junto a la cerámica trianera. Qué sabor, qué color y qué olor de torero caro! Sus verónicas parsimoniosas, sus pases de pecho más largos que el talgo, sus soberbios naturales. Aunque el novillo le pegue una voltereta, él ni se despeina. Joaquín Bernadó es la elegancia con montera».
L’octubre del 1975, Juan Soto Viñolo, un dels grans referents de la crítica taurina catalana, va escriure: «Joaquín Bernadó tiene su sitio entre los mejores. Lo muestran su arte, su técnica, su galanura, su madurez. Ha ganado larga y honradamente ese sitio. Se lo viene ganando desde hace tiempo, dictando lecciones magistrales de toreo cada tarde que pisa la arena. Logra la lidia requerida a cada res, y deja sobre el ruedo el perfume de su toreo reposado, ligado y hermoso con la muleta planchada, tersa como una cartulina roja».
L’endemà del seu comiat, el 25 de setembre del 1983, a la plaça de toros Monumental de Barcelona, Mariano de la Cruz tancava la seva crònica taurina a La Vanguardia de la següent manera: «No sólo se despide un gran maestro del toreo, sino que lo hace un torero catalán admirado por toda la afición del mundo».
