Quiosc

Diari de Girona

Un passeig per les pesqueres de l’estany de Banyoles

La història d’aquestes vint edificacions, que formen part del patrimoni artístic i paisatgístic de la ciutat, ha estat recollida en un llibre pòstum de Jeroni Moner

Postal amb la barca de l’Oca a l’estany (1900-1910) JAUME CLARAMUNT I ANTIGA

Les vint pesqueres de l’estany són un element indispensable del patrimoni arquitectònic i paisatgístic de Banyoles. Nascudes, com el seu nom indica, a redós de l’art de la pesca, posteriorment es van convertir en un símbol de prestigi social i econòmic, funcionant tant com a allotjament com a magatzems. Amb els anys, s’han anat convertint en punt de trobada, han estat fotografiades des de tots els angles possibles i han estat un reflex del pas del temps a la capital del Pla de l’Estany. Tot i això, fins ara mai se li havia dedicat un treball monogràfic per estudiar-les en profunditat. Va ser Jeroni Moner (1940-2021) qui, en els últims temps de la seva vida, va agrupar tota la informació que havia recopilat durant dècades sobre les pesqueres per donar-li forma de llibre: Les pesqueres de l’estany de Banyoles, publicat pòstumament.

El volum, editat per l’Ajuntament de Banyoles, correspon al número 23 de la col·lecció Quaderns de Banyoles i repassa l’origen, la història i l’evolució d’aquestes construccions. El llibre ha tingut una gran acollida: la primera edició, que es va publicar a principis d’any, es va exhaurir en poques setmanes i es va haver de preparar una segona edició per Sant Jordi. Era la primera vegada que això passava amb un volum de Quaderns de Banyoles.

Les pesqueres de l’estany de Banyoles mostra el resultat d’una llarga investigació que Moner va iniciar durant la dècada dels 70. El llibre conté dades inèdites sobre les especificitats de la seva construcció, la seva evolució històrica i arquitectònica, el seu interès social i el procés pel qual les pesqueres s’han acabat convertint en un símbol de Banyoles. El llibre, de 197 pàgines, repassa els orígens de la pesca a l’estany, la construcció de les primeres pesqueres, la seva evolució i arriba fins a la construcció dels últims exemplars, durant els Jocs Olímpics del 92, dels quals Banyoles va ser subseu en acollir a l’estany diverses proves aquàtiques. El volum, que acaba amb un annex sobre com les pesqueres van passar a ser «paratge pintoresc» l’any 1951 i «jardí històric» el 1996, inclou plànols, fotografies de totes les pesqueres -amb nombroses imatges antigues, en molts casos inèdites- i un plànol de localització.

En la introducció del llibre, Moner confia que aquest treball «ajudi al coneixement d’aquests elements de formació i estètica tan variada construïts a l’estany, però que formen part indissoluble del seu paisatge i són testimonis muts de tota l’activitat que hi té lloc». Per fer-lo possible, s’ha comptat amb la col·laboració de Marc Riera, Josep Callís, Pau Sarquella i Antoni Bramon, i amb el disseny de Jaume Geli.

Uns joves es banyen en una pesquera mentre un home fa navegar una petita embarcació sobre les aigües, en una imatge contemporània PERE DURAN/NORD MEDIA

Construccions tradicionals

El primer capítol del llibre està dedicat a les pesqueres tradicionals. Es tracta d’aquelles que tenen unes dimensions més petites i que estan cobertes, i que es van pensar i construir, a partir de mitjans del segle XIX, exclusivament per a la pesca, sense més objectiu que facilitar «el plaer de gaudir d’aquesta pràctica». Actualment només en queden quatre, tot i que una -que precisament és la més antiga- forma part de la pesquera d’en Marimon. Tot i això, Moner explica que, molt abans d’això, la paraula «pesquera» ja definia a Banyoles lloc o zones propícies per a la pesca, així com elements artificials avançats a l’estany amb l’objectiu d’aconseguir la profunditat necessària per a la pràctica d’aquest art. Inicialment, la gent anava a pescar amb canyes des de la vora, i utilitzaven aquests elements més o menys formats, que ja s’anomenaven «pesqueres», per poder apropar-se a les zones més profundes.

Segons recull Moner, la primera sol·licitud documentada i coneguda fins avui d’un particular a l’Ajuntament de Banyoles per bastir una pesquera data del 27 de desembre de 1818 i va anar a càrrec del comerciant i notari Miquel Carrera i Ros. La petició feia referència a un espai situat a prop de la Font d’en Morgat, però no es té constància de si mai es va arribar a construir, ja que no n’hi ha cap rastre.

Durant l’últim quart del segle XIX, la construcció o reforma de pesqueres es va centrar al passeig Darder, coincidint amb el moment culminant de la tinença de barques i gaudi del bany a l’estany. D’aquella època data la pesquera de l’Oca (1895), construïda per acollir la barca que, en realitat, es deia Tirona. La base d’aquesta pesquera encara es pot veure avui, replena de terra, al seu emplaçamanet original, dins del recinte del Club Natació Banyoles.

Gent passant la tarda a la pesquera Sarquella, entre 1900 i 1915 PERE RIGAU/ARXIU COMARCAL DEL PLA DE L‘ESTANY/COL·LECCIÓ JOSEP MARIA MATEU I TARAFA

El passeig darder

I és que el segon capítol del llibre està dedicat a les pesqueres del passeig Darder. La dècada dels anys 80 del segle XIX va ser decisiva per a l’activitat a l’estany, ja que la possessió de barques estava en un moment àlgid i a més s’hi va afegir l’ús de l’aigua per banyar-s’hi. En aquest context, es van construir sis pesqueres que, malgrat que seguien mantenint aquest nom, ja estaven molt més avançades a nivell arquitectònic. La més coneguda d’aquest grup és la pesquera d’en Marimon, actualment un dels emblemes de l’estany i que en el llibre es mereix un capítol propi.

Moltes de les pesqueres que es van construir durant aquella època van servir com a cobertes d’embarcacions: l’estany es va començar a omplir de barques recreatives, mentre que també s’hi van començar a fer competicions esportives. D’aquell moment daten la pesquera d’en Perpinyà (actual pesquera d’en Prat), la pesquera d’en Marimon -construïda a la «roca d’en Roquetes», zona amb poca fondària i plena de travertins en formació,on Pere Colomer havia aixecat una petita pesquera- i la pesquera d’en Butinyà. Al passeig Darder també s’hi va ubicar la pesquera d’en «Lero» o Sarquella, que es va convertir en un espai molt popular per al bany, així com la pesquera d’en Torrent (Janeret).

La pesquera Santa Rosa en construcció, encara sense fonaments, l’any 1927 AUTOR DESCONEGUT/ARXIU ANTONI BRAMON

La pesquera més icònica

La pesquera més icònica i representativa de l’estany és la Marimon. «Si hi ha una imatge que representi l’estany de Banyoles no és cap altra que la pesquera d’en Marimon, la més fotografiada ja des de finals del segle XIX», escriu Moner. I per la seva importància i modificacions arquitectòniques que ha sofert, té dedicat el tercer capítol del llibre.

La pesquera Marimon, assenyala Moner, és el resultat d’ampliacions i reformes que l’han acabat convertint en una «síntesi i una avançada en el temps» de les senzilles pesqueres dels inicis. L’edifici pren el nom de qui en va ser titular durant més de 65 anys: Llorenç Marimon Salvany, que a més va ser el responsable del resultat formal. Marimon, fill d’una família acomodada de Banyoles, va ser un home «intel·ligent, culte, conversador i simpàtic», un personatge «públic i actiu», que es va moure entre la societat banyolina més conservadora però sense implicacions polítiques.

Postal de l'estany amb una de les pesqueres tradicionals, la de Pere Rodríguez (Moner), amb balcó, i una dona al camí que voltava l'estany FRANCESC MATEU (ARXIU COMARCAL DEL PLA DE L’ESTANY, COL·LECCIÓ DE LLUÍS MARTÍ I SALLÓ)

La seva passió pel rem de competició el va dur a necessitar un embarcador cobert, de manera que es va quedar amb la petita pesquera de Pere Colomer i la va ampliar d’acord amb les seves necessitats. Unes necessitats que no passaven només per guardar embarcacions, ja que la seva bona posició social i política feia que la pesquera també es convertís en un espai de trobada de l’alta societat.

L’altra pesquera que es mereix un capítol propi és la pesquera d’en Palau, també coneguda com «La carpa d’or». Es tracta d’una pesquera situada, de forma estratègica i molt avançada, a la punta del Cap de Bou, al passeig de la Draga. Tot i que actualment és coneguda com «La Carpa d’Or», durant molts anys el seu nom popular va ser «La pesquera d’en Palau» i, més tard, també la dels «soviets». Les obres van començar l’estiu de 1912 a càrrec del contractista Francesc Esprach, per encàrrec de Melcior Barceló del mas Palau.

En aquell moment, recull Moner, al passeig de la Draga només hi havia quatre pesqueres «tradicionals»: és a dir, l’espai just per pescar amb canya i protegir-se sota coberta, a més de la que aixoplugava la famosa barca de l’Oca, que era una mica més gran. La Draga quedava llavors allunyada del centre de la vila i el passeig que hi portava no estava en gaires bones condicions. Va ser en aquest context que es va aixecar aquesta pesquera, amb l’ambició de ser més gran i arquitectònicament més completa que les altres que hi havia en aquella zona. L’objectiu era destacar i diferenciar-se de totes les altres, més adustes, i ho va aconseguir.

La pesquera el dia de la col·locació de la primera pedra de l’entitat Llach Sport Club, el 27 d’octubre de 1911 JAUME CLARAMUNT I ANTIGA (ARXIU COMARCAL DEL PLA DE L’ESTANY, COL·LECCIÓ DE LLUÍS MARTÍ I SALLÓ)

De la Postguerra als Jocs

Finalment, el cinquè capítol està dedicat a les pesqueres de la postguerra, tot i que arriba fins als Jocs Olímpics de 1992, quan es van construir les últimes edificacions. I és que la guerra civil va suposar un parèntesi per a les pesqueres de l’estany: l’any 1928 es va construir la pesquera «la Cala», de la família Alsius, i fins l’any 1950 hi va haver un llarg parèntesi durant el qual la única novetat van ser els canvis de titularitat relacionats, en bona part, amb la deprimida situació socioeconòmica de la ciutat. A més, l’acord municipal de no deixar construir més pesqueres aprovat a l’inici de la República Catalana es va mantenir, i fins el 1950 no hi va haver les primeres reformes i substitucions de pesqueres. L’autor de la majoria de reformes va ser l’arquitecte Francesc de Pàdua Figueras de Ameller, tot i que també n’hi va haver una de projectada per Jordi Masgrau Boschmonar. Pels Jocs Olímpics es van construir les darreres.

L’Ajuntament de Banyoles remarca la importància que té la publicació d’aquest volum. Segons van indicar l’alcalde, Miquel Noguer, i el regidor de Cultura, Miquel Cuenca, durant la seva presentació, aquest llibre ha de servir per convertir-se en una referència que ajudi «a veure amb uns altres ulls i a entendre millor un patrimoni queens singularitza com a ciutat».

El president de la demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes i col·laborador del llibre, Marc Riera, creu que el volum és «un reflex» de la passió de Moner, ja que hi va treballar durant anys i com a resultat ha donat un llibre «molt precís, amb una infinitat de detalls, però amb una lectura molt amena».

L'aspecte actual de la pesquera PERE DURAN/NORD MEDIA

Compartir l'article

stats