Em van fer per a l’amor, així vaig néixer i no puc evitar-ho; els homes m’envolten com arnes al voltant d’una flama, i jo no en tinc la culpa», cantava Marlene Dietrich a El ángel azul (1930), la pel·lícula que va impulsar el seu salt des de Berlín fins a Hollywood i la va erigir en icona sexual de mirada gairebé sempre entreoberta, pròpia de qui no sent dubtes ni preocupació perquè ho té tot sota control. Però ella va ser molt més que una prototípica femme fatale. Gràcies a les seves connexions amb el dissolut món del cabaret durant la república de Weimar i a la seva posterior oposició al nazisme, i als experiments que mentrestant va portar a terme amb la seva pròpia imatge, va ser un emblema de llibertat i subversiva per al seu temps i, en realitat, per a tots els temps. Aquest divendres passat es van complir 30 anys des de la seva mort.
Serveixi com a mostra d’aquesta actitud una de les frases més cèlebres de l’actriu: «En el fons, soc un cavaller». La Dietrich era tan transgressora que fins i tot detestava les feministes de l’època, de les que va afirmar que tenien «enveja del penis». I va convertir les peces de vestir fins aleshores reservades per als homes en articles de moda per a les dones; en una escena de la seva primera pel·lícula a Hollywood, Marruecos (1930), va fer un petó a una altra dona mentre lluïa un esmòquing, i sovint es feia fotografiar amb vestit i corbata.
A la creació del seu look, és cert, hi va contribuir particularment el cineasta Josef Von Sternberg, a qui ella va descriure ocasionalment com «el meu amo» i «l’home que em va crear»; ell va ser qui la va portar als Estats Units amb la intenció de convertir-la en la nova Greta Garbo, i quan la va tenir allà la va ajudar a treure’s de sobre la seva carnalitat típicament teutona, amb una mica més de contundència en cadascun dels sis llargmetratges que van fer junts a Hollywood. La transformació queda en evidència especialment irrebatible a El diablo es una mujer (1935), la pel·lícula que la mateixa actriu considerava la seva obra mestra i en la qual, desposseïda ja de l’afany seductor i la proclivitat a les frivolitats romàntiques que els seus personatges havien exhibit en el passat, es mostra com una autèntica destructora d’homes.
Marlene Dietrich va mantenir relacions íntimes amb constància i sense fer distincions de gènere, en una època en què la bisexualitat era castigada sense atenuants. La seva llista d’amants inclou Tallulah Bankhead, Gary Cooper, Mercedes de Acosta, Orson Welles, Edith Piaff, Kirk Douglas, Marion Barbara i John Wayne; i quan l’actor i director austrosuís Maximilian Schell li va preguntar sobre les seves relacions amb altres dones durant el rodatge del magnífic documental Marlene (1984), ella es va limitar a contestar: «Oh, ja saps, en ocasions hi ha un home i una dona, i llavors ell es recolza a sobre d’ella i passa el que ha de passar; doncs quan hi ha dues dones funciona igual».
En tot cas, la intèrpret mai es va divorciar del seu marit, l’ajudant de direcció Rudolf Sieber, amb qui s’havia casat el 1923. Va ser ella que el va apressar que fugís d’Europa durant la dècada dels anys 30 amb la filla de tots dos, Maria -amb qui, per cert, posteriorment va tenir incomptables problemes personals-, poc abans de renunciar ella mateixa a la ciutadania alemanya per adoptar la nord-americana.
Va escapar de Goebbels
Dietrich va ser sempre enemiga dels nazis i crítica amb les polítiques antisemites de l’època. Joseph Goebbels, el ministre per a la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich entre el 1933 i el 1945, en el seu dia va mirar per tots els mitjans de convèncer-la perquè tornés al seu país i es coronés com a musa hitleriana, però va ser en va; la resposta d’ella va ser aportar fons per ajudar jueus i dissidents a escapar-se d’Alemanya, i fins i tot gravar diversos discos de temàtica antinazi en alemany. Quan Goebbels va entendre que no hi havia manera de recuperar-la per a la seva causa, es va assegurar de censurar les seves pel·lícules i convertir-la en una empestada a ulls dels alemanys. Quan va tornar a Alemanya el 1960 va ser esbroncada pel públic, i no va ser fins al 2002 que va obtenir el títol de ciutadana honorària de Berlín.
Aleshores ja havien passat 10 anys des de la seva mort, i gairebé tres dècades des que va decidir abandonar la interpretació a causa de les seqüeles deixades per una fractura de fèmur, de les seves addiccions a l’alcohol i els barbitúrics i, sobretot, els seus problemes per acceptar les empremtes deixades en ella pel pas del temps. En aquest sentit no està de més recordar que, encara que Dietrich va néixer el 1901, al seu passaport sempre hi va figurar el 1905 com a data oficial de naixement; malgrat el que aquesta mirada gairebé sempre entreoberta i aparentment indolent podria suggerir, després de tot, almenys una cosa sí que escapava del seu control.
No obstant, la seva por d’envellir ha demostrat ser infundada perquè, en un moment en el qual el tractament de les dones a Hollywood i la fluïdesa de les identitats de gènere estan en el centre del debat públic, la seva figura continua servint com a exemple pioner de lluita tant contra el biaix patriarcal en la indústria del cinema com contra els tabús sexuals i morals.
