Quiosc

Diari de Girona

La percepció de la rosa com a exemple

Prenem del capítol «Un exemple. La percepció», paràgrafs modèlics de la prosa d’un llibre adreçat a un públic català culte però no expert en filosofia

Des d’aquest punt de mira la percepció és un fenomen o funció espiritual. Cal no oblidar, amb tot, que la psicologia és ja, segons Aristòtil, física de l’ànima, és a dir, ciència natural. Considera, doncs, l’acte de la percepció com un fenomen natural, real com una funció vital de l’organització de l’esperit. Ha d’esbrinar com es forma en l’esperit la representació del món exterior. Es parteix de ço que es dóna en la percepció; però molt prest hom l’abandona per descomposar-la experimentalment en elements o parts constitutives. Així se’ns diu, per exemple, que la percepció neix de la cooperació harmònica, d’elements sensuals i mnemòtics mitjançant la intervenció de determinats mecanisme (*) associatius. Només així les qualitats sensuals subjectives i vagues es converteixen en objectes. Per arrodonir l’explicació psicològica del fenomen de percepció caldria, encara, referir-lo a la constitució nerviosa del subjecte i precisar el seu procés de formació filogenètica i ontogenàtica.

Com hom veu, som enormement lluny del que la percepció ofereix a l’experiència immediata. L’estudi metafísic o físic de la percepció pren aqueixa només com a punt de partida per a una explicació conceptual constructiva. En tots dos casos el fenomen és un mer pretext per construir al seu redós la teoria que l’expliqui.

La fenomenologia pretén fer-ho tot al revés. Cerca mantenir-se a cada instant en la contemplació del fenomen pur, sense barrejar mai el purament intuït -evident, vist- amb complicacions teòriques més o menys ben fonamentades. Com el metafísic i com el psicòleg, es col·loca enfront dels actes reals de percepció; la percepció de la cadira, la percepció de paisatge. Sense sortir-ne, busca què tenen d’essencial, el llur sentit i llurs exigències fonamentals, tot fixant d’una manera unívoca el sentit de la paraula i la seva significació estricta. Defuig, per tant, tota les composició de l’objecte í tota referència a quelcom que no sigui ell mateix. En la percepció considerada així no troba cap sensació ni grups de sensacions en connexió harmònica ni elements memoratius ni associacions d’uns amb altres. Res d’això no es troba intuïtivament en la percepció.

Veure la rosa és per de prompte trobar davant meu una forma amb certs colors, matisos i irisacions. Però la rosa no és solament això. No dic, en efecte, que vegi colors i formes, i matisos, sinó una cosa -la rosa- de la qual són aquells caràcters. Així en la percepció no trobo sensacions, sinó objectes -en el sentit abans indicat-: el vermell és vermell d’alguna cosa, i si el considerem solament en ell mateix, el vermell a son torn es converteix en quelcom, és a dir, en un objecte. La sensació es un concepte abstracte i hipotètic, no immediat. Davant del paisatge no percebo sensacions de la vista, sinó una sèrie d’objectes en diversos plans de perspectiva enfront de mi. L’objecte no és color ni forma ni forma acolorida. Des d’un altre punt de vista o en un altre moment lumínic muden el color i la forma i els reflexos: l’objecte roman invariable.

Apareix, doncs, en la cosa percebuda un nucli central, que és l’objecte, més les formes o maneres com apareix. Aquestes es presenten sempre com aspectes de quelcom que no són ells mateixos, sinó un objecte. L’objecte és simplement allò que resta invariable, el punt central de referència, buit en ell mateix, sense condició cromàtica ni figurada, és quelcom de semblant a la distinció de Lipps entre el contingut de la consciència i el seu objecte. (...) Davant la rosa no tinc solament l’objecte i les seves qualitats. Tinc, a més, la creença que la rosa -objecte i qualitats- és real. A més de la figura i la color, i l’objecte, hi ha en tot això el caràcter de realitat.

(*) en singular a l’original

Compartir l'article

stats