La muntanya és silenciosa i ressonant. Com el ventre de la lloba és el seu ventre, esquerp i maternal», va escriure Rafael Sánchez Ferlosio a Industrias y andanzas de Aalfanhuí. La muntanya, per tant, pot ser amorosa i pot ser cruel, pot ser amable i també abominable. Es diria que és un lloc per a homes durs i experts, capaços d’entendre i suportar els seus canvis d’humor, no pas per a nens que esdevindrien joguines a les seves mans. Per a tot hi ha excepcions. L’excepció es diu Jeremy Márquez i és de Vilafant.
A nou anys, quan els seus companys es passaven les tardes mirant per televisió «La patrulla canina», Jeremy Márquez va fer el cim de l’Aneto (3.404 metres). Ara en té setze i ha fet més de vint-i-cinc cims, entre ells, recentment, dos que s’apropen als cinc mil metres, el Matterhorn (4.478 m) i el Montblanc (4.810 m). Els cinc quilòmetres d’altura sobre el nivell del mar no han de trigar gaire temps a caure. Els seus companys, que ja no són nens sinó adolescents com ell, ja no miren dibuixos animats a cadenes infantils, potser llegeixen els llibres que per a ells escriu Federico Moccia, com l’exitós A tres metros sobre el cielo. Jeremy prefereix tocar el cel amb els dits. Literalment.
Va començar a escalar als cinc anys. Bé, allò no era ben bé escalar: la família sortia a fer camins de muntanya i vies ferrades. Les vies ferrades són itineraris verticals, equipats amb material divers (preses, passamans, cadenes…). N’hi ha de diversos tipus i dificultats: parets verticals, flanquejos per cingleres, ponts penjats, etc. No revesteixen especial dificultat... per a un adult, però pel nen de cinc anys que era aleshores en Jeremy, suposaven una experiència mai somiada. I s’hi va aficionar. «Els meus pares ja van veure de seguida que jo no faria carrera al futbol, les meves expectatives apuntaven més amunt, molt amunt, cap al cim de les muntanyes», explica Jeremy Márquez a Diari de Girona.
Devia estar destinat a compartir aficions amb el seu pare des que va néixer el mateix dia que ell, un 7 d’abril. Amb trenta-tres anys de diferència, però per a les muntanyes això és una insignificança, elles tenen milions d’anys, així que no els importa veure pare i fill enfilant-se per les seves parets.
Diuen que els nens que a casa veuen molts llibres i els seus pares que els llegeixen, es converteixen en grans lectors. Aquesta mateixa regla de tres podria explicar la precoç afició d’en Jeremy. «A casa sempre he vist cordes, piolets, arnesos i grampons, estris que de ben petit em van enamorar, tenia moltes ganes de saber per què servia cada cosa», relata. Els nens, ja se sap, imiten als pares. També als germans grans, si en tenen, i és així que el petit Jeremy, que amb prou feines començava a caminar, es va sentir atret per la muntanya: «Per mi era normal veure el meu pare, la mare i el meu germà gran enfilats a una paret, i jo sempre darrere d’ells, així va anar passant la meva infantesa».
l’aneto com a punt d’inflexió
Tothom pot tenir aficions peculiars durant la infantesa que després es van abandonant, només cal pensar en els nens que mengen sorra o que recullen tifes dels gossos, costums que en l’edat adulta la majoria deixen de banda. Jeremy Márquez no només no va perdre l’amor per les muntanyes, sinó que el va incrementar. El punt d’inflexió, allò que el va fer passar d’un entreteniment infantil a una passió de per vida, té un nom: Aneto. «A nou anys vaig fer el cim de l’Aneto, va ser el meu primer 3.000. Em va deixar molt bones sensacions a nivell personal, és des de llavors que he volgut continuar escalant seriosament, fent més cims», recorda.
L’Aneto va suposar un abans i un després per aquell nen de nou anys, peòr ni tan sols ara, set anys després de la revelació, sabria explicar els motius que el van empènyer a buscar més muntanyes, més dificultats, més fites. «No sabria explicar per què la muntanya em crida, però és el que més m’emplena a nivell personal», reflexiona.
En Jeremy pot ser un adolescent, però no és un insensat, sap que l’escalada en solitari és un risc extrem pel qual no està preparat. «La majoria de vegades escalo amb el meu pare o amb diferents grups d’amics del rocòdrom (es refereix al que hi ha en les instal·lacions del Centre Excursionista de Banyoles, del qual és soci). Pel que fa als companys d’institut, assegura que són perfectament conscients que ell es dedica a un esport molt diferent dels que solen practicar ells.
Curiosament, l’experiència més complicada que ha viscut no s’ha produït en cap dels cims més famosos que ha assolit, sinó que va ser als seus inicis. Quan a en Jeremy se li pregunta si ha passat por en alguna escalada, sempre respon que la majoria d’experiències a muntanya han sigut positives, però ressalta una situació «compromesa» quan tenia només nou anys. «Recordo com una situació compromesa la pujada a Sant Jeroni per la via ferrada Teresina, pel seu grau d’exposició», rememora sense perdre el somriure.
Un ampli currículum
Les muntanyes que ha culminat fins ara el jove escalador van des dels 1.373 metres del Bassegoda -quan començava- fins als 4.810 del Montblanc. Entre aquestes dues altures, ha fet cim al Puigsacalm, el Taga, el Pastuira, el Costabona, el Predaforca, el Gra de Fajol petit, el Balandrau, el Pic Negre, les Borregueres, el Pic de la Dona, el Gra de Fajol, el Canigó , el Pic del Fresser, el Pic de l’Infern, el Bastiments , el Midi d’Osseau , el Puigmal, el Comapedrosa, la Pica d’Estats, el Cilindre de Marboré, el Monte Perdido, l’Aneto, el Domē de Gouter i el Matterhorn.
No content amb això, entre muntanya i muntanya va fer el GRP a Andorra en cinc dies i el GR. 11 Transpirinenca en trenta-tres dies. Va travessar França en bicicleta des de Royan (Atlàntic ) fins a Setê ( Mediterrani) en vuit dies, va fer el GR. 99 en bicicleta des de Santander fins a Deltebre, en nou dies, i va recórrer ell GR. 14 en bicicleta des de Burgos a Porto en onze dies. A banda de diverses vies ferrades, esportives i canals de gel de diferents dificultats.
Família comprensiva
I la família? No deu ser fàcil, per a una família, quan el fill, en lloc de dedicar-se a activitats tranquil·les, se’n va a fer muntanya. «La meva família té assumit que on sóc feliç és a la muntanya, envoltat de natura i de paisatges en verd i blanc, per això no pateixen, saben que estic fent les activitats que més m’agraden», indica.
I no sembla que tingui pensat aturar-se, ja hem dit abans que els 5.000 metres no podien trigar. El projecte ja el té al cap: «Si trobo espònsors, m’agradaria assolir la muntanya més alta d’Europa, l’Elbrús (5.642 m). És molt difícil costejar-se aquest tipus d’activitats només amb el suport econòmic de la família».
És clar que, tanta muntanya, tanta muntanya, acaba traient temps a l’activitat més habitual dels adolescents: les relacions sentimentals. Vet aquí per què diuen que els alpinistes són com monjos. «De moment no surto amb cap noia, primer prefereixo arribar a les metes que tinc fixades. A més a més, costa trobar-ne una a qui li agradin o els mateixos esports que jo practico».
