Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 – Figueres, 1999), escriptora d’una fina sensibilitat que per la seva dimensió literària de relleu assolí en vida un alt reconeixement. Malgrat néixer a la capital d’Osona visqué a Figueres arran el seu trasllat com a professora de l’Institut Ramon Muntaner essent reconeguda com filla adoptiva (1996) pels seus lligams i amor a Figueres i l’Empordà on treballà, escriví, visqué i morí.
De formació clàssica, llicenciada en filologia, fou docent i els testimonis d’antics alumnes parlen del seu amor als estudiants, i la netedat en les exposicions docents, clares i diàfanes, i explicar grec és complex. Al centre hi ha una exposició de la seva trajectòria com a preservació del llegat. Eusebi Ayensa glosa l’amor i defensa d’Anglada per les llengües clàssiques ara que llatí i grec són no exòtiques sinó alienes. No fou així gens estrany que la novel·li s’enceti amb una endreça clàssica: «Itineris comiti liberisque nostris, donum amoris causa». Virgili, Horaci... sempre amb ella.
Publicà diverses obres crítiques com una antologia de textos d’Espriu (1974) i Viatge a Itaca sobre Josep Carner (1982), a qui dedicà també diversos articles periodístics com a Verdaguer, la situació de la llengua catalana, etc. Les seves col·laboracions foren en premsa local com Canigó, Hora Nova i 9 país i revistes literàries com El Pont o Reduccions i en diaris com El Punt o l’Avui.
Una obra narrativa variada i que fixem en tres apartats. Novel·les i narrativa amb una vintena llarga d’obres en les que remarquem Artemísia (1989), L’agent del rei (1991) i les novel·les d’exit El violí d’Auschwitz (1994) i Quadern d’Aram (1997). El segon amb la poesia, Díptic (1972) i la recopilació Columnes d’hores (1990). I un tercer apartat d’obra assagística que arrenca amb la recuperació d’un text popular, en moments que les classes populars, pel seu analfabetisme generalitzat, estaven silenciades: Memòries d’un pagès del segle XVIII (1978), compilat amb el seu marit, és una obra històricament important. Pel seu amor als clàssics i la natura configura obres com Paisatge amb poetes (1988) i Paradís amb poetes (1993) i, especialment atractius pel valor divulgatiu, relats de mitologia amb Els déus (1996) i Els herois (1996) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).
Al volum El llegat de M. A. Anglada (2019), un conjunt d’autors glossen aspectes de la seva personalitat. Molts empordanesos, el també alumne, i després professor col·lega seu, Joan Ferrerós explica el viatge a Itàlia amb mig centenar d’alumnes seus, el 1969, la meva esposa entre ells i coneixem el viatge d’aprop. Anglada es donava als alumnes, com després als lectors i Ferrerós lloa aquest esforç de visitar els clàssics, tot allunyant-se del convencionalisme del moment, i com la professora escriptora fou feliç de compartir-ho. Aquesta era la professora, portava al cantant Josep Tero a cantar musicant versos a l’aula, feia parlar als alumnes, i això a finals dels seixanta era novetat. És una pena que Francesc Canet, professor també del Muntaner, no pogués, com a regidor que fou i explica en aquesta obra, que el consistori figuerenc instituís uns premis amb el seu nom. Potser ara seria el moment...
