Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal, mig clouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m’anessin a caure a damunt, i les boscúries d’alzines que s’estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s’hi celebraven els funerals de les meves il·lusions. Prou remorejaven les cristallines aigües de la riera que, davallant de l’espantosa esbaconada (1) de Brull, formen amansides gorgues d’un verd esmaragdí, enfilades les unes amb les altres per filigranes d’argentina escuma; prou s’hi emmirallaven els verns i castanyers revestits de novella fulla d’un verd tendral, i el sol prou ho hermosejava, matisant-ho tot amb els canviants de sa lluminosa paleta, i fins els aucells xerrotejaven agradosament per les bardisses; mes jo no sentia altra cosa que el corcó de la gelosia rosegant-me les entranyes, ni veia res més que les negrors que el meu pessimisme començava a dibuixar en l’auba de la meva ditxa, desequilibrant mon esperit, ja de si prou donat a la concentració i a la tristesa.
No sabia acabar-me la jugada de l’Ivo, i fins coneixent-lo, en ma innocència de criatura gran, no el conceptuava capaç de fallar l’amistat de l’únic ver amic que tenia, com si la lleialtat fos cap principi ferm quan no descansa sobre la noblesa del cor. Però em podia acabar menos la lleugeresa de la Corali, tan complacenta sempre amb mi, tan carinyosa i expansiva en ses converses, una mica drol·la(2) i enjogassada, això sí, mes prou entenimentada per a recatar-se d’un jove de tan mala anomenada, després que, indirectament, bé li havia prou fet entendre els plans que jo aquell dia portava.
Tractant d’esbargir el mal humor pels encontorns de la riera, vaig fugir del planell; però, al muntar un marge, vaig topar-me amb el subcabo de Mossos de l’Esquadra, un tal Arbós, que havia vingut amb quatre números més, a l’objecte de vigilar i mantenir l’ordre.
Era l’Arbós un gat vell, de patilles blanques i cara colrada, que desempenyava la seva missió amb absoluta consciencia i ple d’amor per la institució a què pertanyia. Si, a semblança dels pellroges d’Amèrica, hagués tingut la costum de penjar-se a l’esquena la cabellera dels enemics vençuts, de segur que n’hi portaria un bell enfilall; però era home modest, poc amic de retreure mèrits propis, i de conversa reposada, tot a posta per a captar-se la confiança tant dels seus subordinats com dels paisans.
- I doncs, Albert, que no et ballen les cames? -digué al veure’m i al sol objecte d’aturar-me.
- No, no he tirat mai per ballarí -diguí jo, afectant tranquil·litat-. Ara me n’anava a donar un volt per esperar que els companys fossin servits i marxar de tornada.
- Doncs, si no tens res més important que fer, seu aquí, que fumarem un cigarro. -I me senyalava seti al seu costat, damunt de l’herba.
La conversa no podia trigar a recaure sobre el plat del dia: els trabucaires.
- Què se’n sap de nou? -vaig preguntar per entrar en matèria.
- Poca cosa i estantissa -feu ell amb naturalitat-. Si tu no en portes alguna de fresca...»
(1) esbaconada: «esqueixada, esvoranc de terres»; (2): drolla: «persona informal, sense serietat»
