L’atracció del túnel clandestí

Entre tota la literatura que va inspirar la fugida del "Chapo" Guzmán del Penal Federal de l’Altiplano, la presó mexicana de màxima seguretat on el narcotraficant va ser tancat després de la captura en mans de la Marina Armada, no van ser poques les pàgines dedicades a cantar les lloances del túnel que va emprar per escapar. Que la informació sobre el corredor subterrani s’obrís pas a la premsa mexicana en moments d’angoixa nacional parla de l’excel·lència de l’obra: en el captivador univers dels túnels excavats per escapar de presó, els experts van coincidir a assenyalar que el del "narco" mexicà era un cas a part. Alguns especialistes van arribar a dir que no era una obra de mineria, com és habitual, sinó una mica de l’ordre de l’enginyeria.

El túnel clandestí, passaport a la llibertat, és un clàssic: de la literatura, del cinema i de la vida real, com ha tornat a posar de manifest la periodista britànica Helena Merriman al seu llibre El túnel 29.

Un fenomen transversal

El túnel clandestí és això, un fenomen transversal: permet saltar dels "narcos" al Mur de Berlín. Acostuma a portar a la llibertat, i a tot arreu hi ha algú privat d’aquest bé. La seva existència sol transcórrer als marges: on hi ha túnels hi ha lluitadors, herois i delinqüents. Hi ha algú que lluita per alguna cosa i un enemic a qui burlar. En la modalitat d’infiltració -els túnels que es construïen durant la Primera Guerra Mundial sota les trinxeres enemigues- no tenen menys història. Un túnel és foscor. Hi ha un art del túnel clandestí i hi ha artistes que l’han cultivat.

Les mesures del túnel pel qual va fugir el "Chapo" Guzmán eren: 1.500 metres de llargada, 1,7 metres d’alçada i 0,8 d’amplada. "El ‘Chapo’ es va escapar per un túnel veritable, és a dir, que van anar excavant des del subsòl. Es va necessitar un sistema guia, de posicionament i de topografia força precisa, ja que per a un quilòmetre i mig qualsevol desviació d’un grau t’envia a diversos metres del teu destí", van dir dos enginyers entrevistats pel diari mexicà Reforma. Tots dos coincidien que, en el gènere, era un túnel superior. Corria el mes de juliol del 2015 i les fotos del passadís van saltar a les pàgines de la premsa internacional. A prop d’allà, a Colòmbia, l’obra del "Chapo" va ser saludada amb la familiaritat de qui sap apreciar les menudeses d’una feina ben feta.

A l’època dels grans "narcos" colombians, a finals dels 80 i principis dels 90, era una veritat acceptada que totes les mansions dels mafiosos tenien un túnel d’escapament per ser emprat en cas de batuda policial. A les presons, les autoritats colombianes tenien feina: el 1999 va ser descobert un túnel de 200 metres excavat sota la Model de Bogotà pel qual s’escaparien diversos "capos" reclosos al pavelló d’alta seguretat. "Hi ha una versió del ‘narco’ que és la de mecenes -explica Omar Rincón, crític de televisió, professor de la Universitat dels Andes de Bogotà i director del projecte Narcoestètiques-, ja que el ‘narco’ inverteix en projectes de desenvolupament científic, i en aquest context hi ha els túnels, però no només els túnels. Pablo Escobar, per exemple, va ser el creador de la cocaïna negra".

Si s’accepta que els "narcos" han conquerit certa sofisticació fent túnels, cal anotar que no els fan servir només per fugir, explica Rincón. "El túnel per escapar és el túnel model seguretat, però també hi ha el túnel model negocis, que es fa servir per traficar, i hi ha fins i tot túnels premium de negocis que vindrien a ser els que excaven els ‘narcos’ mexicans a la frontera amb els Estats Units per traficar amb persones". En el cas colombià, Rincón associa la perícia per construir passadissos subterranis amb la vinculació històrica dels mafiosos de la droga amb els grans empresaris de l’or i les maragdes. "Històricament, el ‘narco’ està associat amb els miners, i els miners són experts a fer túnels artesanals".

Túnels de guerra

Potser no hi ha context més favorable a l’excavació de túnels que una guerra, i pot ser que no hi hagi guerra que hagi donat més túnels que la que va desencadenar el nacionalsocialisme alemany. La guerra és el territori d’allò clandestí, i el túnel és allò clandestí per definició. "El recurs número u per escapar-se dels camps de presoners durant la Segona Guerra Mundial era el túnel", explica Jesús Hernández, historiador, periodista i autor de més d’una vintena de llibres sobre la Segona Guerra Mundial. "Durant la Primera Guerra hi va haver un apogeu dels túnels des del punt de vista militar, perquè s’excavava sota les trinxeres enemigues amb el propòsit de volar-les amb explosius, i durant la Guerra de Secessió també. Durant la Segona, des del punt de vista militar no es van utilitzar, però sí com a mitjans d’escapament".

No hi ha túnel més famós associat a la Segona Guerra Mundial que el que va construir un grup d’oficials aliats retinguts al camp de presoners de Stalag Luft III, elevat als altars de l’escapisme carcerari gràcies al favor publicitari de la pel·lícula que va reconstruir la història, La gran evasió. El març de 1944, 76 homes van escapar pel túnel de 102 metres que havien començat a construir un any enrere, encara que després 73 van ser capturats i 50 executats per ordre de Hitler. Si tres fugides amb èxit sobre 76 sembla poca cosa, Hernández assegura que va ser la tònica de les fugides per túnels d’aquella guerra: "No era tan difícil construir els túnels i sortir-ne. El que era més complicat era obrir-te camí a través del país, atès que estaves en territori enemic. Havies de tenir la roba, la documentació, els mapes... I amb això intentar sortir, cosa que al final era pràcticament impossible".

Un a Arizona

Més enllà del túnel Harry que va fer famós el cinema, Hernández n’esmenta d’altres que han quedat en l’oblit. "El túnel més llarg de la Segona Guerra Mundial el van construir presoners francesos del camp d’Oflag II D, a Polònia. Tenia 140 metres. El que va passar va ser que els alemanys els estaven esperant a la sortida, i quan va sortir el primer francès directament el van matar. Després hi ha el túnel del camp de presoners de l’illa de Farm, a Gal·les, pel qual van fugir 80 alemanys que també van ser capturats. O el que van fer presoners de guerra alemanys en un camp a Arizona, als Estats Units. El van disfressar com a obres d’un camp de voleibol i en van sortir 25 oficials alemanys. Van intentar travessar el desert i alguns van arribar a la frontera amb Mèxic, però al final tots van ser capturats".

Més ofici que tècnica

Tot i l’evidència que hi ha túnels millors i pitjors, i obres mestres com la del "Chapo", la construcció d’un passadís subterrani per escapar-se de la presó o un camp de presoners no requereix grans coneixements. "Si jo estigués en aquesta situació i volgués escapar, qui voldria tenir al costat és un company miner, no un enginyer, perquè per fer un túnel d’aquestes característiques no cal una gran tecnologia, cal ofici. Tota la vida s’han fet túnels a les presons picant pedra", explica l’enginyer de Camins, Canals i Ports Jordi Julià. "Estem parlant de túnels de tècnica minera, aquest és el principi bàsic", afegeix. Julià enumera els tres punts claus que ha de tenir en compte tot constructor de corredors d’escapament clandestins: les filtracions d’aigua, la ventilació i el revestiment. Ofici. El que s’ha fet servir, subratlla, des que els primers grecs construïen túnels, fa milers d’anys.

Potser per això cada presó té el seu túnel: perquè més que res requereix enginy, i l’enginy s’accentua davant de l’adversitat. La literatura sobre fugues carceràries fa la volta al món, les pàgines dels diaris estan plenes d’intents de fugida, reeixits i fallits, però hi ha un exemple local per antonomàsia: la fugida de 45 presos de la presó Model a la Barcelona de l’any 1978, 45 presos que van aconseguir obrir-se pas fins a les clavegueres i que van oferir l’impagable espectacle de brollar com talps per les clavegueres de l’Eixample. Un nom va passar a la història associat amb l’episodi, el de Juan Diego Redondo, Dieguito el malo, l’home del pla. Un personatge. El túnel, de 18 metres de longitud, va ser excavat durant quinze dies sota el buit de l’ascensor inutilitzat de la infermeria. No s’han evadit mai tants presos d’una presó espanyola.

Només hi ha altres tuneladors que poden competir amb la fama dels "narcos" llatinoamericans actualment: els rebels de Hezbol·là. Són famosos, a la seva manera, els passadissos que han excavat per obrir-se pas cap a territori israelià des del Líban, i n’han fet tants que són freqüents els comunicats de les autoritats de Tel-Aviv donant compte de la destrucció d’algun d’ells. La darrera vegada, el 2019, es van descobrir sis túnels en total. Ha estat tal l’activitat allà baix que s’ha encunyat l’expressió "guerra subterrània", i és una imatge per acabar: talps humans fent una guerra de túnels sota terra.