Cabdal setmana electoral europea

Per a la política europea, entrem en una setmana que no només és festiva. Per a alguns països és políticament molt important.

Dijous hi ha eleccions locals a Anglaterra (a 131 poders locals, inclòs l'alcalde de Londres i la seva assemblea), a 21 de les 22 autoritats locals ga?leses i a totes les 32 autoritats locals escoceses.

A la vegada hi haurà 11 referèndums sobre els sistemes de votació local. Segurament es donarà un cert retorn dels laboristes (sobretot al nord d'Anglaterra), mentre que previsiblement serà reelegit l'alcalde conservador (però heterodox) de Londres, Boris Johnson. Els liberals, en coalició de govern amb el conservadors de David Cameron, probablement rebran una patacada.

El diumenge següent serà el plat fort. Segona i darrera volta de les presidencials franceses. Eleccions generals a Grècia, amb auguris d'ingovernabilitat. Eleccions a 1.035 municipis italians que continuaran dilluns al matí, com és tradicional. Finalment, eleccions a l'Estat alemany de Schleswig Holstein, fronterer amb Dinamarca i amb Kiel com a capital. Serà important perquè permetrà presagiar si Angela Merkel està, o no, ben situada per a les eleccions generals alemanyes de l'any vinent.

Tot plegat ens ha d'interessar molt. Ara ningú no pot negar que la Unió Europa (UE) és un vaixell compartit i cabdal.

Malgrat això, aquí la política europea i la internacional continuen sent unes ventafocs. Se les contempla de manera utilitària. Quan en algun lloc guanya l'esquerra, els d'aquí del mateix color diuen "veieu com som els millors?", mentre que quan guanya la dreta els d'aquest bàndol diuen el mateix. En canvi, quan hi ha una derrota dels considerats propis es calla. És un avorriment.

Per tant, la unió d'Europa no ha fet desaparèixer la diversitat de les problemàtiques, ni la varietat de sensibilitats, ni la diversitat d'opinions i lògiques. En canvi, hi ha hagut una certa homogeneïtzació en relació amb una nova i definitiva darrera volta, l'endemà de vot, consistent en la reacció dels mercats als resultats electorals. Es pot argumentar que és llavors quan la cosa va de veritat.

En el cas de Grècia hi pot haver una altra tragèdia. Mostrarà que Èsquil, Sòfocles i Eurípides no han deixat mai l'escenari. Hi haurà caiguda del vot socialista (Pasok) i del conservador (Nea Demokratia), així com una pujada d'un partit d'extrema dreta populista, ultrareligiós i ultraestatista (té per sigles "Laos", "poble" en grec). La conxorxa entre la dreta i l'esquerra era un desastre. Però el canvi pot ser a pitjor. Ja veurem què diuen l'endemà els mercats, justament cansats d'aquell fandango.

A França la probabilitat de victòria -per poc- del candidat socialista es manté. Hollande pot haver d'optar per més moderació, fet que no li costarà. Els mercats "votaran" dilluns.

A Itàlia el tema és particularment interessant. L'esquerra pot avançar força. Pel meu gust és la millor de l'Europa llatina. Això pot espantar la dreta i portar a eleccions anticipades, cosa que segurament és prematura. Monti ho fa molt bé i necessita més temps. Ara arreu se sol votar contra el poder, sigui quin sigui. Seria bo que aquesta tendència no afectés Monti, atès que ho fa prou bé.

A la Gran Bretanya el debat té el màxim d'interès i és el general europeu: cal només retallar o fer-ho tot i estimulant el creixement? S'hi afegeix la crisi, potser letal, de la conxorxa periodística que sempre ha encarnat Rupert Murdoch. De vegades amb els laboristes i ara amb els conservadors, però sempre superant barreres ètiques i morals. Ara Murdoch està al mig d'un nou escàndol. El poder politicomediàtic -a Catalunya n'hi ha un fart- de vegades peta, per sort. Quant a Alemanya, no cal dir que tot el que passi allà, per modest que sigui, és cabdal per al conjunt d'Europa.