L'últim banquer

«Qualsevol crisi significa una oportunitat, perquè t'atreveixes a fer coses que normalment no faries. A Bankia ho sabem per experiència». Aquestes paraules pronunciades fa només tres mesos per José Ignacio Goirigolzarri (Bilbao, 1954) poden interpretar-se ara com un avançament del que havia d'arribar, la fusió de l'entitat que presideix, Bankia, amb CaixaBank, que donarà lloc al major banc d'Espanya per actius en plena pandèmia per covid-19.

En el càrrec més alt del grup resultant d'aquesta fusió, a la presidència, hi haurà el financer basc, l'últim membre d'una generació de primers executius que des de la dècada de 1980 fins el 2019 van pilotar els grans bancs espanyols i que actualment ja no estan en primera línia de les seves entitats per mort, límits d'edat o problemes de reputació, com Emilio Botín (Banco Santander), Francisco González (BBVA), Isidre Fainé (CaixaBank) o Rodrigo Rato (Bankia), entre d'altres.

Creient, genèticament optimista, demòcrata liberal i admirador declarat de filòsofs com Kant, Ross o Brentano, gaudeix d'una segona oportunitat a la banca que no pot haver-li sortit millor per ara. Si lluny queda ja la seva entrada al Banc de Bilbao com a analista de planificació estratègica, el 1978, la seva sortida forçada de la cúpula del BBVA amb una indemnització milionària fa olor de prehistòria. Goirigolzarri, casat i pare de dos fills (un advocat i una cardiòloga), està satisfet d'haver sortit del seu cau per tornar a l'activitat i assumir la presidència de Bankia des de la seva nacionalització el 2012. L'única condició que va posar per acceptar el càrrec és que no hi hagués ingerència política i de moment ho ha aconseguit.

Ara, el seu repte és que la creació de la nova CaixaBank prosperi. Si no es porta a terme bé, una fusió pot ser un problema més gran, com ell mateix va poder comprovar quan la integració de Caja Madrid i Bancaixa va donar origen a la Bankia més turbulenta.