A diferència de molts dels seus compatriotes, que no van creure que Rússia llançaria una invasió a gran escala sobre Ucraïna, Volodímir Dunai l’estava esperant. «Aquí hi ha un xoc entre dos models: autocràcia a Moscou i democràcia a Kíev. El Kremlin no acceptaria quedar-se sense Ucraïna. Ja vam veure el que va passar a Crimea i el Donbàs i sabíem que passaria en altres llocs. L’única pregunta era quan», afirma des d’un hotel de la capital ucraïnesa. Aquesta mena de realisme geopolític, que ha acabat donant-li la raó, el va ajudar a preparar-se mentalment per al que havia de venir. Però no va voler marxar de Txernígov abans que el vendaval comencés. Va aguantar durant tres setmanes amagat en una habitació sense finestres, sota bombardejos constants i sense aigua, electricitat o calefacció a tota la ciutat.

Txernígov és l’altra Mariúpol, una ciutat del nord de 300.000 habitants que agonitza completament assetjada des de fa diverses setmanes. Els morts estan sent enterrats en fosses comunes i la gent fa forats al carrer per fer les seves necessitats perquè el sistema de clavegueram ha estat destruït. «La situació és força complicada», diu a l’altra banda del telèfon Olha Shelert, la directora del Cherniguiv Magnet School, amb aquest estoïcisme tan ucraïnès que fuig de la hipèrbole i modera els adjectius. «Els russos han destruït molts edificis a les àrees residencials i han fet explotar dos ponts. No tenim cap connexió amb el món exterior. No hi ha sortida. Fins i tot l’ajuda humanitària no està entrant perquè bombardegen constantment, especialment a les nits», afirma.

Com passa amb Mariúpol, és gairebé inconcebible que l’Exèrcit rus no hagi aconseguit fer-se encara amb Txernígov o endinsar-se en el seu entramat urbà, cosa que diu molt de l’èpica resistència ucraïnesa. Aquesta ciutat mil·lenària, on el rus és de llarg la llengua franca, és més a prop de les fronteres bielorusses (70 quilòmetres) i russes (140) que de Kíev (150). És a dir, a la boca del llop. I ja fa deu dies que va quedar destruït el pont que la comunicava amb la capital, tallant també l’única carretera que quedava per evacuar els civils i proveir la ciutat. «Rússia està utilitzant una de les tàctiques estàndard. Si la ciutat es nega a rendir-se i les seves tropes no hi poden entrar, simplement la destrueixen», diu Dunai ja lluny del lloc on va néixer.

Cues de 500 persones

Rússia ha anunciat que reduiria la seva activitat militar sobre Txernígov per donar una oportunitat a les negociacions. Però tant les autoritats locals com la intel·ligència occidental neguen que ho hagi complert. L’alcalde va descriure la situació humanitària com a «catastròfica» i ahir va advertir que el menjar i els medicaments podrien acabar-se d’aquí a una setmana. I és que sense electricitat i amb els accessos tancats, el rebost comú s’ha buidat ràpidament. «Van atacar una de les fàbriques de farina per al pa i és molt difícil aconseguir-lo. Tampoc queden productes lactis i, a les petites botigues que segueixen obertes, hi ha cues de fins a 400 o 500 persones esperant fora», diu aquest enginyer informàtic, que va fugir de la ciutat fa dues setmanes. «La gent que està pitjor és la que viu als afores. És realment difícil arribar-hi per portar-los ajuda», diu Svitlana Dunai, l’exdona de Volodímir, que va fugir de Txernígov poc després de l’inici de la invasió.