Els cadàvers ja no romanen al carrer com roba vella a mercè del vent, però el silenci és tan espès que encongeix l’ànima. Els nens no criden i els ancians s’arrosseguen amb ulls vidriosos. Estan tots atordits, incapaços de creure el que ha passat en aquest poble gran de gent senzilla a l’oest de Kíev, on els veïns planten flors i cols als seus terrenys i els gossos no mosseguen. Durant gairebé un mes, els tancs russos van aparcar als jardins i als patis dels seus blocs d’apartaments. «Venim per Zelinski i per Kíev. No volem ocupar Ucraïna ni fer res als civils», assegura Maxim que li van dir els militars. Però molt aviat es van evaporar aquestes promeses i Butxa es va convertir en l’escenari macabre d’una carnisseria contra la població civil. La més gran fins a la data d’aquesta guerra a Ucraïna.

Les grans matances en els contextos bèl·lics rarament són gratuïtes. Es mata «una raça inferior», es mata els «traïdors de la pàtria» o es mata els «infidels» de la religió de torn. Com més cruel és el ganivet, més s’ha deshumanitzat l’enemic. I, a Butxa, els soldats russos no van anar buscant persones, sinó «nazis i feixistes», segons el testimoni reiterat dels supervivents, la narrativa que ha propagat Vladímir Putin, que va enviar les seves tropes a Ucraïna amb la intenció confessa de «desnazificar» el país, un país que té ni més ni menys que un jueu com a president.

«Jo els vaig dir que aquí no hi havia nazis», explica Abramova Irina, una dona de 48 anys davant de les restes de casa seva. «Em van dir que és culpa nostra tenir un Govern així i que ens havien de matar a tots. La meva casa estava cremant, li havien calat foc». Tot seguit van treure el seu marit al jardí. El van posar de genolls. Li van treure la samarreta i li van disparar un tret al clatell davant seu. «Els vaig dir que em matessin a mi també perquè el meu marit és l’única cosa que tenia. El soldat em va apuntar tres vegades al cap i llavors em va dir que ells no maten dones», diu ara abans de posar-se a plorar.

El turment a Butxa havia començat el 27 de febrer, quan desenes de tancs del Kremlin van entrar a la ciutat. No es van quedar gaire perquè un atac ucraïnès amb drons els va obligar a retrocedir, convertint els seus carrers en un gran cementiri d’armament pesant. Però no va ser la darrera paraula russa. Dies després, les seves forces van aconseguir desplaçar l’exèrcit ucraïnès fins a Irpin, convertida des de llavors en el front de batalla, i van passar a ocupar Butxa des del 3 de març. «Durant les dues primeres setmanes la majoria de soldats eren gent jove i ens van tractar decentment», recorda Tatiana, una mestressa de casa que frega la cinquantena. «Però després van començar a arribar militars més grans molt ben proveïts i va ser quan va començar la massacre». El rumor al poble és que eren de l’FSB, l’agència de seguretat successora de la KGB.

De l’ocupació a la massacre

Des del principi es van confiscar els telèfons i es va interrogar la gent mentre les tropes es van entregar al pillatge, segons els veïns. Buscaven teòricament «nazis», ultradretans del Right Sector, veterans de la guerra del Donbàs i qualsevol ucraïnès amb el menor indici de ser nacionalista. Alguna gent va desaparèixer. Altres van ser torturats. I centenars de civils van començar a caure perquè, com tots repeteixen a Butxa, allà no quedava un sol militar ucraïnès. Executats d’un tret al cap, abatuts pels franctiradors o afusellats davant d’un mur.

«Jo vaig veure personalment com mataven deu persones, generalment al matí, quan la gent agafa llenya o aigua», diu Maxim, un dissenyador de pàgines web de 34 anys. Moltes persones, sobretot els homes, als quals es prohibia anar a buscar aigua o tallar llenya, van passar bona part dels dies tancats als seus apartaments o als soterranis dels blocs, autèntics caus bruts, foscos, humits i gelats. «No sabíem què volien fer amb nosaltres i a més estàvem sense aigua, sense menjar i sense calefacció. Només confiàvem que Déu ens salvés», afirma ara.

Al costat dels franctiradors, els soldats més salvatges van ser els que s’emborratxaven amb el pillatge dels comerços i les cases. «Hi ha rumors en aquesta zona que es van emportar algunes noies joves, les van violar i les van matar. Els últims dies abans de marxar, simplement es van dedicar a matar la gent local. Els franctiradors, però també soldats que s’emborratxaven i anaven pel carrer disparant», assegura Sergei, un pensionista de 57 anys.

La matança va ser tan important –410 morts han comptabilitzat fins ara les autoritats ucraïneses- que en els darrers dies els cossos estaven estirats als carrers, com van documentar els primers fotògrafs que van entrar a la ciutat després de la retirada russa del 31 de març. «Per caminar pel carrer, en sortir a buscar aigua, havies de saltar sobre els cadàvers», afirma Tatiana.