Ningú al matí del divendres 24 de juny, ni a Melilla, ni a Nador ni a les barraques de la muntanya Gurugú, va preveure un resultat tan tràgic per a l’atac a la tanca fronterera que es veia acostar-se en forma d’onada de 2.000 persones. I això mateix, la manca de previsió, és un dels errors que experts policials espanyols de les especialitats d’Informació i Antiavalots aprecien en els fets que van acabar amb la mort per esclafament de 23 migrants i un nombre de gendarmes no admès encara pel Marroc. Alguns dels detalls que aquí s’assenyalen també estan recollits en un relat detallat del succés amb què compta un reduït grup de guàrdies civils. De les impressions d’aquests experts se’n desprèn una successió catastròfica d’errors.
1. Errada bàsica de seguretat ciutadana: la càrrega a cegues. Segons les imatges que han transcendit, el dispositiu policial marroquí no va deixar cap sortida al principal grup de migrants que va arribar a la tanca. En la formació dels comandaments d’esquadrons d’antiavalots es repeteix aquesta regla bàsica: tota càrrega ha de deixar almenys una via d’escapament. Des d’aquest punt de vista, els gendarmes marroquins i els mehanis (auxiliars sense suficient preparació) que els assistien no haurien d’haver avançat de manera frontal contra seccions tancades del lloc d’actuació, en càrregues de 180 graus.
2. Errada del comandament dels Antiavalots. Els responsables d’un operatiu d’agents antiavalots que rebutgen una onada o intenten desplaçar-la no han de permetre que una massa es dirigeixi cap a un forat sense sortida o amb sortides perilloses, com ara passadissos, dipòsits de mercaderies inflamables, soterranis, estacions de suburbà… Part del dispositiu ha de tancar i barrar l’accés a aquesta àrea mortal per impedir embussaments.
3. Errada de proporcionalitat. La característica de tota acció policial antiavalots és la contundència -i més si es vol dispersar un grup nombrós i, com s’ha vist a les imatges, amb individus armats amb estaques i instruments punxants o tallants-, però la contundència no pot ser l’única eina del dispositiu, ni emprar-se en tot moment. Els agents marroquins van llançar pots de gas contra mig centenar de migrants que van aconseguir arribar la tanca. Un amuntegament humà que escalava el punt més desprotegit de la tanca, per sobre de la teulada del lloc fronterer, es va esfondrar precipitant-se uns homes sobre els altres. El llançament de pots de gasos va facilitar aquesta situació. De la mateixa manera, no s’haurien d’haver usat gasos en una zona on estava atrapat un grup de persones, perquè el gas impedia la visió, augmentava la confusió i produïa defalliments que impedien el pas dels que encara estaven drets i podien alleugerir el tap o ajudar els que estan a terra.
4. Errors de denegació d’auxili. Els mateixos policies han de tenir formació per prestar primers auxilis si no hi ha equips mèdics a la zona dels enfrontaments i la situació deriva en una o diverses urgències de salvament. És aconsellable que una part del dispositiu estigui preparat perquè una secció dels agents, per mínima que sigui, s’aparti i, aixoplugant-se darrere de la línia defensiva de companys, practiqui reanimació cardiopulmonar o altres ajudes sanitàries a ferits.
5. Errada d’informació. Si durant anys hi ha instal·lats campaments d’immigrants irregulars a la Muntanya Gurugú i boscos adjacents, és esperable que les forces de seguretat aconsegueixin un nivell d’infiltració suficient entre aquests assentaments per conèixer i anticipar-se als moviments dels seus habitants.
6. Errada de contravigilància. A fonts de la Guàrdia Civil de Melilla els consta que, durant els dies anteriors a la tragèdia, civils marroquins, potser veïns de Nador a sou de màfies d’immigració, van estar observant el lloc fronterer i les seves debilitats, a l’últim tram de la tanca fronterera que no té la pinta invertida, la peça de metall que impedeix superar la part més alta en escalada. Aquestes fonts no descarten la possibilitat que els gendarmes marroquins no impedissin aquesta tasca de vigilància de les màfies si aquestes han aconseguit corrompre alguns responsables policials.
7. Error d’interposició. Els antiavalots haurien d’haver actuat contra el grup que corria cap a la tanca a diversos quilòmetres de distància, en càrregues que anessin reduint o fragmentant el grup atacant, i no a peu de la línia fronterera, on ja hi ha moltes possibilitats de tenir la batalla perduda, i on -precisament per estar tan proper el pas a territori espanyol- es dispara la violència per part dels migrants més desesperats, i per part dels agents que tracten de contenir-los.
8. Errada d’alerta. Segons la informació que ha transcendit, l’onada de migrants va sorprendre la unitat de gendarmes dedicada a la custòdia de la frontera amb pocs efectius. La petició de reforços es va fer tard, quan ja era més que visible des de la ciutat la filera de subsaharians en direcció a la tanca.
9. Errada en les precaucions. Des del març, la tanca de Melilla és objecte d’atacs massius en els quals sempre hi ha ferits. No es van mobilitzar ambulàncies -ni pel que sembla se’n disposa en prou nombre a territori marroquí- ni altres mitjans sanitaris juntament amb els reforços antiavalots, preveient raonablement que, si es produeix una batalla campal, hi haurà ferits.
10. Errada d’infraestructura. El gener del 2009, una allau de portadors marroquins al passadís en pujada del lloc fronterer va aixafar una dona portadora contra el torn de ferro que separa Espanya del Marroc, causant-li la mort. Ja hi havia doncs un trist precedent. La pronunciada inclinació del lloc fa més difícil la sortida cap enrere, i el torn impedeix la sortida cap endavant. Hi ha hagut temps més que suficient perquè el Marroc i Espanya acabessin amb l’agressiu disseny del que un veterà de la Policia Nacional a Melilla qualifica com «el pitjor control fronterer del món».
