La meva última xerrada amb Arnau

Tornava el públic, parcialment, als estadis i vaig decidir que, potser, seria bo sondejar als professionals del futbol com pairien aquest retorn els vestidors, els equips, els futbolistes. Com se sentirien en tornar, de sobte, els seus aficionats de la mateixa manera que se’n van anar (com em va dir el mallorquinista Salva Sevilla, «el dur va ser que desapareguessin de sobte, això sí va ser dur d’assimilar, que tornin ara serà meravellós») quan la pandèmia del covid-19 es va convertir en un drama.

Era cosa d’escollir un psicòleg/a, per exemple, Ares Zamora; un comentarista i, a sobre, exfutbolista, exgolejador, Pichi Alonso; un entrenador, Juan Antonio Anquela; un extot, fins expropietari d’una petita part del Betis, Llorenç Serra Ferrer; un futbolista, ja dic, el gairebé quadragenari però cervell i protagonista de l’ascens del RCD Mallorca, el bo de Salva Sevilla... i un director esportiu, per què no Francesc Arnau, responsable d’aquesta parcel·la en el Real Oviedo, ja salvat.

Arnau va contestar el meu WhatsApp, dimecres, com un llamp. Gairebé al minut. Li demanava si tindria sis minuts, «va, vinga, amb cinc ho fem», li vaig comentar perquè piqués, i la seva resposta va ser, insisteixo, gairebé a l’instant (era dimecres) amb un «encantat, quan vulguis». Ja!, ara. «Sí, sí, si et va bé ara, ara».

I va ser ara. I va ser una xerrada meravellosa. Serena. Estupenda. No només distesa sinó molt còmplice, com era natural en algú de Barcelona, amb el seu Barça al fons, del qual parlem poquet encara que sempre, sempre, «desitjant que torni a trobar el camí amb Joan Laporta i tots els que volem que, a més de jugar bé a futbol, llueixi bonic».

Salvat l’Oviedo, a Arnau se’l notava bé, feliç, encara que, és clar, no és el mateix veure-li la cara a algú que sentir la seva veu. Parlem del tema pel qual el vaig trucar i em va dir que «per als jugadors i més quan t’estàs jugant molt, la presència del públic és vital. Els aficionats són els amos d’aquest esport, no vull dir negoci, ni espectacle, esport! Ells són l’ànima, sense ells no som ningú. Juguem per a ells».

És evident que, com a director esportiu, Arnau considerava que «la gran professionalitat que hi ha en un vestidor fa que aquestes coses es notin menys, però està clar que, en alguns futbolistes, l’assumpte mental, la motivació, la pressió, el judici que puguin fer els aficionats al camp, a favor i/o en contra, influeix molt, repeteixo, en alguns, de manera decisiva».

Em va fer gràcia una frase que va dir: «Has de tenir en compte, Emilio, que hi ha gent que es vesteix per anar al futbol. Vull dir, que hi ha gent que això d’anar al futbol, a veure i animar el seu equip, forma part de tot un ritual, que, t’agradarà o no, que compartiràs o no, però que em sembla meravellós».

Això sí, Arnau lamentava que, durant tots aquests mesos i partits, «al futbol, en els estadis, li han faltat aquests crits d’ànim tan vitals en el nostre esport, fins i tot aquest silenci que, sovint, t’empeny en el llançament d’una falta directa o aquest rumor que provoca la gent que, de vegades, intimida el rival i a l’àrbitre, sí, sí, també a l’àrbitre. És evident que ells, els aficionats, influeixen molt en l’ànim dels jugadors, en el seu comportament i, sí, és clar, també en els seus temors i dubtes, en ser atrevits o porucs».

Temors, dubtes, atrevits, porucs. Déu!