El futbol gironí plora des d’aquest dimecres a primera hora del matí la mort del mític exjugador, exentrenador i exdirector esportiu del Girona Xavi Agustí, als 82 anys d’edat. Personatge «únic i irrepetible» segons coincideixen a dir tots els qui el van conèixer, com a tècnic, a banda dels de Montilivi, va dirigir L’Escala, l’Olot, el Banyoles, el Figueres, l’Andorra, el Guíxols i el Sant Andreu. Com a futbolista va destacar als anys 60 al Girona, club del qual va ser el màxim golejador la temporada 1966/67, al costat d’altres il·lustres de Vista Alegre com Pinto, Isidre Sala, Granados o Vivolas. També va defensar els colors del Banyoles, l’Espanyol (tot i no debutar a l’elit) i el Melilla (quan feia el servei militar). El seu caràcter l’havia convertit en un personatge mític del futbol gironí, farcit d’anècdotes com les d’escurçar 10 metres el camp del Banyoles perquè tenia els extrems lesionats en un partit sense que ningú se n’adonés, o el famós capítol de la boira, fent jugar més futbolistes en un L’Escala-Banyoles per demostrar a l’àrbitre que no hi havia visibilitat al camp. «Va ser un avançat al seu temps, un referent pel Girona i el futbol gironí», ha subratllat el president del club de Montilivi, Delfí Geli.
Com a entrenador, va dur el Girona a la promoció d’ascens a Segona A del 1992, on l’ascens es va escapar en una polèmica darrera jornada a Salamanca, que ja no s’hi jugava res, i una derrota per 2-1 que va beneficiar el Vila-real. Va dirigir l’equip entre 1988 i 1992 i va assolir-hi l’ascens a Segona B el primer any. Al Banyoles el va fer pujar a Tercera el 1981. La gran oportunitat la va tenir com a jugador quan tenia 17 anys. Ho detalla al llibre Testimonis en blanc-i-vermell, en una entrevista: «Di Stéfano em va veure jugar amb el Girona al camp de l’Europa i va parlar amb un intermediari per si volia anar al Madrid, però li vaig dir que no».
El 30 d’abril passat Xavi va celebrar el seu aniversari, entre amics del futbol, a l’EF Garrotxa, tot i que el seu estat de salut ja era delicat. La seva mort ha provocat una onada de reaccions lamentant la seva pèrdua de tot el futbol gironí. Pep Boada, a qui havia tingut a les seves ordres, per exemple, diu que «són d’aquells entrenadors que marquen, que deixen petjada. Per mi, el millor entrenador durant un partit que he tingut mai. Una altra història eren els entrenaments. Sabia llegir molt bé cada situació. M’hi fixava bastant i moltes coses que ell feia les he intentat aplicar després». Sobre la seva experiència al costat de Xavi diu que «a mi em va agafar una mica més veterà, quan ja tornava del Palamós. Sempre buscava el suport dels veterans i sabia que havia d’apretar els més joves. Era un molt bon gestor. Diu molt al seu favor que sigui tota una referència. És difícil preguntar a algú per ell i que no sàpiga de qui es tracta, perquè ha marcat a moltes generacions».
També va marcar Xavi Agustí el popular Raúl Ruiz, exjugador del Girona i del Numància i comentarista a Movistar +. «És dels tècnics més llestos que he tingut mai perquè sabia llegir de meravella els partits. El que menys li agradava era entrenar, això sí. Ell sempre deia: 'Que maco seria això sense haver d’entrenar'». El seu primer reportatge d’El Día Después va ser a ell. «Vaig voler que m’expliqués totes les trampes que havia fet al llarg de la seva carrera. En comptes d’estar tres minuts, com era habitual, vam fer un reportatge de set. Explicava com havia aixecat les comportes per inundar el camp del Banyoles i no haver de jugar. O amb mi, per exemple. Quan estava al Girona i s’acostava el play-off, estava a una targeta de la suspensió. El que feia era posar-me la fitxa amb el dorsal 12, com si fos el porter suplent. Si l’àrbitre se n’adonava, ell deia: 'Va, és una errada, a tothom li pot passar perquè l’11 i el 12 s’assemblen molt'». Raúl també apunta que «reies moltíssim amb ell» i en destaca una altra curiositat. «Fèiem la pretemporada a les tardes, quan sempre se sol entrenar als matins». De nou, hi apareix una altra anècdota: «En una sessió d’entrenament, en Napo Cayuela li fa una entrada a en Quique Yagüe i se les tenen. En Xavi els envia junts al vestidor. Li vam voler fer veure que no podia ser, que acabarien a hòsties. 'Això és el que vull, que hi hagi intensitat'», va dir. Dit i fet, en Quique li va clavar un cop de puny a en Napo que li va trencar les dents. «Aquestes coses són les que han de passar».
Mantu Torrent, per la seva banda, diu que «ens coneixíem des que teníem 17 anys. Encara estàvem en edat juvenil i ell jugava a l’Espanyol, jo a Santa Coloma. Pels seus amics sempre ha sigut una gran persona. Era com era, això sí, però molt bona persona. Vam jugar junts al Girona i també al Banyoles. Era un molt bon futbolista i sempre hem sigut molt amics». La cerimònia de comiat de Xavi Agustí serà aquest dijous a les 10 del matí a Banyoles i s’espera multitudinària.
