Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

SHAY MURPHY ALER DE L'UNI GIRONA

«Lluitava per fer vida normal, però la meva vida és a les pistes»

Murphy diu que haver perdut les semifinals de la Lliga Catalana és «una vergonya» · «No estava preparada per quedar-me a casa, trobava a faltar ser jugadora professional»

Shay Murphy, aquest migdia a Fontajau. MARC MARTÍ

Amb 37 anys i un munt d’experiències, la jugadora desitjava tornar al club que tant li havia fet gaudir del bàsquet fa tres anys enrere. La pressió social va fer que el 2019 cregués que la millor opció era plegar i començar una etapa nova a prop de la família als Estats Units, però això no l’omplia. Ara espera tornar a ser la d’abans.

Se’n va anar de sobte el 2019 per un problema familiar. Sent que té un deute pendent amb l’Spar Girona i la ciutat?

Em sento una privilegiada per haver tornat a Girona. El 2019 jugava súper bé i vull ser la mateixa d’abans. Necessito disculpar-me amb el club i l’afició, per això ho donaré tot quan sigui a la pista. Estic molt agraïda per aquesta oportunitat que m’ha donat ara l’Uni. Vull ajudar l’equip.

Com es va produir l’operació del seu retorn?

Es va tancar a última hora. El meu agent va parlar amb el club i després em va dir que hi havia la vacant de Mendy perquè estava embarassada. Quan vaig saber que hi havia l’oportunitat de tornar a Girona, ho vaig tenir clar. Vull ser la jugadora que era abans i em fa molta il·lusió, només penso en treballar, treballar i treballar. Estic molt contenta i feliç.

Què pot aportar a l’equip: veterania i experiència?

Vull guanyar. He jugat amb les millors del bàsquet: Laia Palau, Maya Moore, Lauren Jackson... Elles sempre volen guanyar i saben com fer-ho. Enguany el meu rol és una mica diferent. Necessito recuperar el màxim nivell perquè he estat tres anys aturada i l’estil de joc ha canviat molt a tot arreu. El bàsquet és diferent. He de donar-me temps i espai per aprendre els nous conceptes a poc a poc.

L’edat és només un número?

Tant de bo. En principi, sí. Conec molts estils de bàsquet diferent i espero ajudar amb la meva experiència. També sé com juga la resta de l’equip i que poden passar-me per davant. Ho respecto.

Ha desconnectat del bàsquet en els darrers tres anys?

He viscut com una dona normal. Vaig treballar per Nike a les seves oficines i vaig aprendre tasques d’administració, que abans no en tenia ni idea perquè sempre m’havia dedicat a ser jugadora. També vaig tenir l’oportunitat de ser entrenadora associada d’un equip de la NBA (Los Angeles Lakers). Només jugava a bàsquet per divertir-me, com si fos un hobby. Estava en bona forma, però res seriós... Amb el temps vaig adonar-me que encara no estava preparada per ser entrenadora o estar en una oficina, trobava a faltar ser jugadora professional, i necessitava de nou un canvi en la meva vida. Per mi no era normal passar-me dos anys sencers seguits a casa meva i sabia que seria molt complicat incorporar-me a algun equip, però el meu agent em va animar a treballar per estar en plenes condicions per tornar a jugar.

Ha mantingut contacte amb algú de l’Uni mentrestant?

No. Quan soc a un lloc, no estic per res més. Sempre he fet igual. No vaig seguir l’equip perquè no volia posar-me gelosa o sentir tristesa veient que ja no formava part de tot allò. Començo a tenir una edat i cada vegada m’emociono més, soc una persona diferent. L’única amb qui parlava de tant en tant era Paola Ferrari per desitjar-li sort als partits, però res més. Lluitava per fer vida normal.

Quan va acomiadar-se de Girona va dir que no descartava tornar perquè volia «jugar fins als 40 anys com Laia Palau».

Tant de bo. És un ídol per mi, igual que Lauren Jackson... Són jugadores que estan en bona forma, es troben bé mentalment i tenen la paciència per fer sempre la seva feina en els bons i els mals moments. Són líders perquè sempre hi són. M’agradaria aprendre això d’elles i sentir-me amb més confiança com a dona. Aquesta temporada tinc el repte d’aconseguir que se’m tingui en compte a dins i a fora la pista, vull ser un referent per al vestidor.

Laia Palau li ha donat algun consell? Com se sent vostè?

Crec que físicament soc una mica més lenta, que és normal per l’edat, però la meva veritable debilitat és la mentalitat. Vull tenir-ho tot controlat, també en la meva vida privada, per donar el meu cent per cent i ajudar l’equip. De mica en mica trobaré el ritme, sé que puc posar cistelles, fer triples, defensar... La Laia em diu que m’ho he de creure més.

També va fer-li un petó al cul de la lleona per tornar...

(Riu). Sí, de veritat. L’altre dia estava passejant per la ciutat i ho vaig recordar. Sabia que era un mite però no pensava que acabaria convertint-se en realitat. He tornat. Per mi és de bojos.

Com és que va marxar si tenia clar que volia tornar?

M’enyorava de la família i tenia a la tia i la mare malaltes. Pensava que amb 34 anys era el moment d’estar a casa, buscar l’amor i tenir una vida «normal». Volia ser millor que pitjor. Però no va ser així. Vaig planejar moltes coses i cap va sortir. Me’n vaig adonar que per més que escollís la que se suposa que era l’opció més intel·ligent, no em feia feliç i trobava a faltar ser jugadora. He après la lliçó.

Va ser un repte tornar sabent que potser no es quedaria?

Eren moltes novetats: no sabia si tindria contracte a Europa, si estaria bé com a jugadora... Tot estava en l’aire. Quan a mi m’agrada tenir-ho tot sota control... Va ser estressant. Fins que la Laia em va agafar per banda i em va dir: ei, que no passa res, ets aquí. A partir de llavors em vaig concentrar a treballar i a posar cistelles per guanyar. He de ser més dolça amb mi perquè a vegades m’exigeixo massa.

El dia a dia a Girona deu ser molt diferent al dels Estats Units.

No s’imagina quant. Allà tot és molt mecànic, tothom està enfadat, estressat... Mentre que aquí la gent sap gaudir més de la vida. Estic més tranquil·la i això em permet jugar molt millor, de veritat. Els meus números pugen i em sento bé, més relaxada. Necessito temps com tothom, però busco tornar a ser la d’abans.

Ha canviat gaire l’Uni durant aquest temps?

S’ha fet més professional. Cada any té bones jugadores i va pujant esglaons, només tinc bones paraules del club. Ha millorat el gimnàs, compartim el pavelló amb els homes a l’ACB, sempre som a l’Eurolliga...

«Ser entrenadora assistent dels Lakers va ser un somni, però no m’omplia»

decoration

Va fer història convertint-se en la primera dona que va formar part dels Los Angeles Lakers amb un rol d’entrenadora, com a tècnica assistent.

Va ser un somni. Soc fan dels Lakers des de petita. Sempre havia tingut relació amb el club. Recordo molt a Kobe (Bryant). L’experiència m’acompanyarà tota la vida. Vaig aprendre moltíssim perquè, per exemple, hi havia 84 partits per temporada, un munt de sessions de vídeo, concentració en els detalls petits... I tot només per guanyar uns quants punts més. Ho trobava massa exagerat. Sé que l’NBA és nivell top i ho respecto, però en aquell moment preferia tenir més equilibri i tranquil·litat.

L’NBA encara és un món molt masclista?

Sí. Depèn del club, però s’està intentant canviar. El president de la lliga vol incloure una dona en cada equip. Hi ha dones com Becky Hammon, Ayesha Curry... Van entrant a poc a poc. Jo no vaig tenir cap problema, només que xocava perquè era l’única. Però em vaig sentir molt còmode i hi havia bon rotllo amb els jugadors.

Per què va decidir deixar-ho?

No estava preparada per entrenar. No gaudia del bàsquet d’alt nivell com estava acostumada a fer-ho. Tot i la pressió o perdre partits, sempre m’ho havia passat bé durant la meva carrera i aleshores no ho feia. No m’omplia. Vaig saber que el meu lloc era a les pistes.

Compartir l'article

stats