Després d'haver interpretat diverses versions de les peripècies cavalleresques de l'ingenioso hidalgo, la companyia uruguaiana El Ballet Nacional Sodre, amb la direcció artística del bilbaí Igor Yebra, s'aventurava l'any passat amb un espectacle inèdit que suposava tot un repte artístic i escènic. El seu principal objectiu era retre homenatge el cèlebre bibliòfil Arturo I. Xalambrí (Montevideo, 1888-1975), col·leccionista d'infinites edicions d'El Quixot de Cervantes. Lligar ficció i i realitat no era fàcil, però Sodre va assolir el repte amb escreix de la mà dels millors professionals. Divendres van estrenar la gira d'El Quijote del Plata per l'estat espanyol al Festival Castell de Peralada, davant d'un auditori ple.

La història gira entorn el paral·lelisme de dos deliris, per una banda la passió desmesurada de Xalambrí per les aventures del Quixot i per l'altra el del protagonista de l'obra de Cervantes per les novel·les de cavalleries. L'escena inicial mostra un Xalambrí estirat al llit, a punt de morir, amb la seva majestuosa biblioteca de fons. Mentre una de les filles li llegeix fragments d'El Quixot, l'escenari va acollint alguns dels eposodis més destacats de la novel·la, protagonitzats per l'universal cavaller ambulant i el seu inseparable company Sancho Panza. Amb un decorat simbòlic i minimalista de fons, la transformació d'Alonso Quijano en Don Quixot de la Manxa dona pas al popular episodi dels molins, interpretats pels mateixos ballarins amb una posada en escena amenaçant i espectacular, obra de la galardonada coreògrafa andalusa Blanca Li. La còmica crema de llibres de cavalleries, que havien trastocat el protagonista, precedeix un dels capítols més ben aconseguits: el somni a la cova de Montesinos, protagonitzat per impactants ballarines vestides de dol, que van desfilant amb una classe magistral. El deliri de Quixot s'encomana a un Xalambrí cada vegada més embogit que, somnàmbul, arriba a imaginar-se que es transforma en el propi cavaller.

El capítol del casament de Camacho centra la recta final de l'obra amb un gran pes narratiu, com si es tractés d'un fil argumental paral·lel. És el moment més festiu de l'espectacle, on tots els ballarins mostren els seus dots interpretatius amb essència clàssica i tocs de contemporaneïtat. Al final, un solo coreografiat per evocar la bogeria dels dos protagonistes, anuncia la mort de dos personatges units eternament per la mateixa passió.