Jesús Cosano és l’autor de la col·lecció de Los Invisibles, de l’editorial sevillana Aconcagua Libros. Els volums «La Venta de la Negra» i «El negrero de Puente Genil» els presentarà el 26 de maig al Sunset Jazz Club de Girona.
Moltes fortunes actuals provenen de l’esclavisme?
És clar, moltíssimes. La procedència principal del gran diner que s’ha fet en aquest país és el tràfic d’éssers humans.
No havíem quedat que a Amèrica hi vam anar a evangelitzar?
He, he, de fet va ser l’Església la que va propiciar l’esclavisme. D’entre els grans propietaris d‘esclaus, l’Església és dels més importants, juntament amb la monarquia i altra gent de poder.
Per què li interessa la música negra?
La música negra i la població negra a Espanya en general. Des de ben petit era aficionat al flamenc i als toros, i em preguntava com era possible que entre les grans teories del possible origen del flamenc es parlés de jueus, de gitanos, d’egipcis, de l’Índia... i enlloc aparegués el negre. Que, en canvi, sí que apareix en molts llibres del Segle d’Or. I era el negre qui cantava i alegrava les festes. Com era que la seva aportació no sortís enlloc?
A quina conclusió va arribar?
A mesura que anava rascant, vaig descobrir que s’havia silenciat una part molt important de la història. La de la població africana que va arribar aquí com a esclava, que durant més de 400 anys va viure-hi, es va barrejar i va aportar la seva cultura i els seus coneixements.
Quin trauma pels xenòfobs, saber que la seva cultura té origen africà.
Segur que hi ha alguna gent que s’ho pren... regular [riu]. Però bé, jo no callaré.
No només no calla, sinó que ho posa negre sobre blanc.
A «El negrero de Puente Genil», parlo del tràfic d’esclaus dut a terme per espanyols. En aquest cas, aquest senyor és del mateix poble on vaig néixer jo. Mentre em documentava, vaig trobar Antonio Juan Parejo, a qui anomenaven «el pontanés», i vaig pensar, coi, aquest és del meu poble. Resulta que va ser amic del segon marit de Maria Cristina de Borbó i va ser un dels grans negrers d’Espanya. Gestionava a Cuba els diners de la parella reial, que a la vegada els robava a l’estat espanyol.
Hi ha coses que no canvien.
Es dedicaven a traficar amb éssers humans. El curiós és que aquest senyor, avui, és considerat al poble com un gran benefactor, té fins i tot un carrer al seu nom. La gent s’hauria de prendre aquestes coses com cal: sabent que és necessari conèixer la nostra història. Tota aquesta part de la història d’Espanya s’ha ocultat, i cal treure-la a la llum.
Encara s’ha ocultat més -vostè ho explica al llibre- que hi havia tràfic a la inversa: nens espanyols segrestats i enviats a Amèrica.
D’això no se’n sap res. A «La venta de la negra», explico com les congregacions religioses que s’anaven expandint a mesura que portuguesos i espanyols ocupaven noves terres, es dedicaven a «evangelitzar», entre cometes. Sap com ho feien?
Digui.
Ho diuen ells, no ho dic jo: els nens eren el millor instrument per evangelitzar aquells llocs. I reconeixen que a vegades agafaven nens per portar-los cap allà, en contra de l’opinió dels pares.
Una vegada allà, què feien aquests nens?
Vivien pràcticament esclavitzats. De fet, molts espanyols van anar a Cuba enganyats, pensant que hi anaven a treballar, i un cop allà eren tractats com esclaus.
Permeti’m tornar al tema de la música africana i la seva influència. Fins i tot Chanel n’és hereva?
És clar que sí. El patró rítmic i l’origen de la immensa majoria de les músiques, és el món negre. Sobretot de bona part de la música que es fa a la península Ibèrica. Ens pensàvem que a Espanya estàvem desconnectats d’això, però està demostrat que no. Hi ha músics, com Raul Rodríguez i Santiago Auserón, que intenten fer visible aquesta baula perduda.
La influència és només musical?
Va més enllà. La importància i la presència de la cultura negra van ser fonamentals en el naixement del flamenc, però també dels toros.
