Quiosc

Diari de Girona

«No sé si a en Ferrater li feia por la vellesa, però angúnia, segur»

Jordi Cornudella Marc Martí

Llicenciat en Filología Clàssica, escriptor i editor, és marmessor del llegat literari dels germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté. Ha organitzat i comissariat l’exposició sobre Gabriel Ferrater que es pot veure al GEiEG de Sant Ponç fins al 3 d’agost, en el centenari del naixement i cinquantenari de la mort de l’escriptor.

Val la pena suïcidar-se als cinquanta?

Per a en Ferrater, segur.

Per què?

Perquè havia dit que ho faria. Com a mínim va complir la paraula.

Cosa que no sol ser habitual.

Un suïcidi és una cosa inapel·lable. Si encara un deixa el paperet, podem jutjar les seves raons. Però si no deixa res, com Gabriel Ferrater, no hi ha res a dir, és un fet que hem d’acceptar.

Tanta por fa la vellesa?

A mi, no. A ell no sé si li feia por, però el que segur que li feia, era angúnia. Ho va dir diverses vegades. Es pot entendre que algú que pensa que la vida serveix per a gaudir-la en plenitud, quan ha de renunciar a la plenitud, vulgui renunciar també a la vida.

M’està dient que vostè i jo, que passem dels 50, ja no estem en plenitud?

Home! Que no ho nota, que ja anem de baixada (riu)?

Què té en Ferrater que mig segle després de morir es recordi cada cop més?

D’una banda, és autor d’una poesia que és molt fàcil que interpel·li el lector. En aquest sentit, té assegurada una posteritat molt llarga, la seva poesia continuarà tenint interès. Però després hi ha encara el seu personatge, que és fascinant.

Descrigui aquest personatge.

Un home gran que es vestia de jove, un alcohòlic impenitent que s’enduia els alumnes als bars i els feia classe a deshores, un home que es va suïcidar quan era al punt àlgid intel·lectual, algú incòmode per a l’establishment... Era molt intel·ligent, s’enfrontava a la vida i a la societat amb cert distanciament i gran capacitat de judici. Tot plegat el fa atractiu.

Li agradaven més les dones o els dies?

Ell segur que li respondria que les dones. Però una cosa i altra van lligades, tots compartim la idea que els moments de plenitud emocional són com fora del temps, hi ha segons que duren eternitats. El fet indiscutible és que després d’un dia en ve un altre, i això és indestriable de les relacions amb les dones. O sigui que millor les dones i els dies, totes dues coses.

Què passaria avui amb aquell professor que es lligava alumnes?

Segurament estaria a la presó (riu). Ferrater era un avançat no només en la poesia, també en la moral. Però actituds que fa cinquanta anys semblaven normals, avui per sort semblen blasmables.

El que dèiem de gaudir la vida.

En una trobada d’escriptors, el 1967, el seu amic Jaime Salinas escriu al seu xicot: en Gabriel està desconegut, portem quatre dies de simposi i encara no ha fotut mà a ningú. La facilitat de Ferrater de tocar els cossos que se li apropaven, era proverbial (riu). Avui li portaria problemes.

Alcohol i poesia han d’anar units?

No és necessari, però si hi van, tampoc no passa res. En el cas de Ferrater no van gaire units, ell era alcohòlic i poeta, les dues coses, però no era un poeta alcohòlic. Eren coses separades. La beguda ni tan sols és un tema de la seva poesia

«Jo no corro fires amb mules per carregar de certituds», va escriure.

A parer meu, és inevitable tenir-ne algunes, si t’estableixes en la incertesa total, vas perdut. El que és bo, com feia Ferrater, és que aquestes certeses no siguin rodes de molí, que es puguin posar en crisi quan calgui. Ell deia que d’idees d’ordre ideològic ja en tenia, però que li duraven molt poc.

Era lliure?

I tant! Radicalment lliure. Un dels exemplars més lliures de persona lliure.

No és fàcil, ser tan lliure.

És molt difícil. I es paga un preu molt alt.

Avui li duria problemes, ser tan poc patriota?

Segur que per algun cantó l’haurien blasmat, tot i que no sé com es posicionaria avui políticament, el que sé segur és que li hauria importat una merda el que en pensessin els altres. Ara bé, no era poc patriota: va dir que la poesia de Carner era per a ell com una pàtria. Una pàtria que, per cert, també sento molt meva.

Compartir l'article

stats