Ferran Vallespinós, columnista de Diari de Girona, presenta demà (18:30h) a la Casa del Llibre de Barcelona Las horas huecas (RBA), una novel·la sobre els inicis de la guerra civil en un poble del Baix Aragó, des del punt de vista del seu alcalde, no en va ell mateix ho va ser de Tiana.
El veig massa jove per a parlar-nos de la Guerra Civil.
Encara que no l’hàgim viscut, tots l’hem patit, perquè l’han patit els pares o els avis.
És el seu cas?
Al meu avi el van afusellar l’1 d’octubre de 1936, simplement perquè havia sigut persona de dretes i d’ordre. Un fet que ha pesat sempre a sobre de la família.
Sembla que a tots dos bàndols es van fer bestieses.
Sí, la diferència és que les bestieses en un costat van tenir un període molt concret de temps, fins a 1937. En canvi, les bestieses del bàndol franquista es van mantenir quaranta anys. No hem sigut capaços d’acabar la guerra. Els americans van tenir una guerra civil molt més cruenta i pocs anys després havien tancat totes les ferides, no seguien matant gent.
Perdura la guerra civil?
Perdura en la por de la gent.
Encara hi ha por?
Parlant amb la gent dels pobles d’Aragó, he vist por. Si dic que la guerra continua no és per si hi ha ossos a les cunetes, és perquè encara hi ha por. Hi va haver uns fets molt greus dels quals encara la gent no és capaç de parlar-ne. Si no en pot parlar, vol dir que encara és a dins.
No se’n fa un gra massa del franquisme, parlant-ne encara?
És que es va tancar malament. Es va haver d’anar amb molta prudència, perquè quan Franco va morir, era molt fàcil que els militars s’emprenyessin. Tanta prudència ens va fer covards, i durant quaranta anys s’han perllongat una sèrie de coses que no tenien cap sentit.
Als pobles petits la guerra va ser més que una guerra?
Sí, sobretot en aquesta zona del Baix Aragó. Quan va esclatar la guerra, les capitals van quedar en mans dels sublevats, però la part oriental d’Aragó va quedar sense cap poder. Hi van arribar les milícies anarquistes, catalanes sobretot, que van establir durant dos anys en aquells pobles, un terror brutal.
Vostè ha sigut alcalde. No deu ser fàcil ser-ho en una situació com aquella.
Aquells alcaldes van patir molt. Si ets alcalde de dretes i arriben els anarquistes, et pelen, els van pelar tots, igual que els capellans, no en va quedar cap. Si ets d’esquerres, no podies consentir segons quins fets dels anarquistes. Havien de fer el que podien. Després, quan el 38 arriba en Franco, com que els anarquistes ja no hi eren, van rebre aquests pobres que havien estat torejant com podien la situació.
Les hores de la venjança són buides?
Mai no s’acaben d’omplir. Un personatge de la novel·la es venja d’uns fets terribles que li van passar a la seva família. I quan ho fa, veu que no s’omple. Encara que et vengis, mai acabes de quedar satisfet amb el que has fet
No és venjança, treure -ara- Queipo de Llano d’on estava enterrat?
No ho crec, crec que s’havia de fer. Queipo és un personatge estrambòtic. Es va passar al bàndol franquista només perquè li convenia. Va acabar malament amb en Franco, a qui deia «Paca la culona». Tenir al costat d’un altar un tio que convidava a violar dones... no m’acaba d’encaixar. Ara bé, el cert és que el treuen d’allà i no té cap impacte social, ni a favor ni en contra. És una simple qüestió estètica.
Diu el seu protagonista que la primera regla de supervivència és la desconfiança absoluta. Avui és encara així?
S’ha de ser molt desconfiat. Estem veient en els partits polítics d’avui, que qui t’acaba fent el llit, sempre és el teu company (riu). Val la pena ser desconfiat, he vist que al diari vostè treballa al costat de la porta d’emergència, per si de cas.
Els líders del procés haurien de llegir el seu llibre per entendre que polaritzar la societat sempre és perillós?
És molt perillós, perquè no saps com acaba. I una altra cosa: encara hi ha qui vol vendre que la guerra civil va ser d’Espanya contra Catalunya. És absurd. Hi havia un munt de catalans amb en Franco.
