El 19 de gener del 2010, el ciutadà holandès Martin Verfondern va desaparèixer sense deixar rastre al remot llogarret gallec en què vivia junt amb la seva dona des de feia 12 anys. Per a la parella, aquell paisatge agrest era l’últim bastió del paradís, aquest edènic Walden en el qual poder viure en comunió amb la natura, fins que la propietat d’unes terres els va enfrontar amb l’única família nativa que quedava al llogarret. Quatre anys després d’haver-se esfumat, les restes de Verfondern eren trobades per la Guàrdia Civil en una pineda pròxima, oculta sota les fulles, devorada per les feristeles. Li havia disparat a boca de canó un dels veïns a causa de l’odi salvatge que professaven als Verfondern.
El director Rodrigo Sorogoyen i la guionista Isabel Peña van llegir la notícia i van quedar esglaiats per la violència animal que emanava d’ella. Però els va atraure, sobretot, un detall desconcertant: la dona de Verfondern, Margo Pool, mai se’n va anar del llogarret, ni quan el seu marit va desaparèixer ni quan va ser trobat el seu cadàver. «Com era possible que aquesta dona es quedés en una vall perduda d’Ourense després d’una tragèdia com la que havia viscut? Qui era ella? Quin era el seu misteri? Era com un imant per a nosaltres i a partir d’allà vam començar a escriure», relata la parella a El Periódico, del mateix grup editorial que el Diari de Girona, gairebé a l’uníson. D’aquell atroç succés, i d’aquesta resilient figura femenina, va sorgir la flama del seu nou treball en comú, la imponent tragèdia rural As bestas, que arriba avui als cines després d’haver sigut estrenada a Cannes.
A As bestas, una parella francesa (Denis Menochet i Marina Foïs) viu en una remota vall de la Galícia profunda, practicant l’agricultura ecològica sostenible i restaurant vells casalots abandonats. Per a ells, com per a Verfondern i la seva dona, aquesta terra és el seu paradís, però mantenen una relació tòxica amb una família veïna (Luis Zahera i Diego Anido) a causa d’un vell desacord a l’hora de vendre el bosc per a una explotació d’energia eòlica. Un xoc frontal entre l’edènica visió de la vida al camp i la misèria endèmica de l’Espanya buidada, tens com un filferro espinós. I una profunda reflexió sobre la manera tan diferent en què un home i una dona encaren la resolució d’un conflicte: de la rabiosa set de venjança al pes de la raó.
«Estic molt, molt orgullós d’aquest guió», afirma Sorogoyen somrient i mirant de reüll Isabel Peña. «Parla de moltes coses i crec que tot funciona d’una forma molt... orgànica: és una història d’amor meravellosa d’una parella i d’una dona capaç de resistir en un entorn hostil. És també una història sobre racisme, sobre pobresa, sobre l’abandonament de la terra, sobre violència masculina... Hi ha vegades que intentes posar moltes coses en un guió i no et surten tan bé com aquí». Peña assenteix i afegeix: «Crec que a Que dios nos perdone érem molt més inexperts i vam voler parlar d’un munt de coses que s’amuntegaven i, en fi, tot era una mica embolic. D’alguna manera, ens va servir d’entrenament».
En el cas concret d’As bestas, la parella tenia escrit el guió des del 2015, però es van anar creuant (grans) coses pel camí: la possibilitat de rodar El reino; el curtmetratge Madre, que va ser nominat a l’Oscar, i la seva posterior seqüela com a llargmetratge; i la sèrie Antidisturbios per a Movistar+. «Crec que, en el fons, va ser millor esperar, ens va venir bé», diu Sorogoyen. «Jo veia alguna cosa en la història molt potent, el guió era tan bo. Era un tros de pel·lícula! Però sentia que havíem d’esperar, que no era el moment. Ara sí».
El cine de Sorogoyen i Peña destil·la una dolorosa sensació de desesperança cap a l’ésser humà, de qui sol aflorar la seva zona més fosca: la corrupció, el crim, la violència, la fúria. «Ens fascina la gent dolenta, la gent malvada. Cada dia hi ha 18.000 successos malvats al món. Els llegeixes i et preguntes: com és possible que aquesta persona mati el seu germà? O que un marit mati la dona amb la qual està casat i a la qual estima?» sentencia Sorogoyen, tot i que Peña exposa la seva voluntat d’anar obrint cada vegada més finestres per les quals entri la llum en el seu cine: «Jo crec que a As bestas hi ha molta esperança, o almenys això hem pretès. I a Madre ja n’hi havia... Ara mateix estem en un altre color, en un altre sabor. Volem provar altres històries».
Peña (Saragossa, 1983) i Sorogoyen (Madrid, 1983) componen un tàndem irrompible, fabricat en un estrany aliatge d’amistat fèrria i centenars d’històries pensades i embastades en comú des que es van conèixer a Escola de Cinematografia i de l’Audiovisual de la Comunitat de Madrid. Treballen junts des de la segona pel·lícula de Sorogoyen, Stockholm (2013), i el 2019 es van repartir el Goya a millor direcció i guió per aquella electritzant dissecció de la corrupció política espanyola titulada El reino. «El nostre secret és parlar, parlar i parlar. Discutir, dissenyar, trobar la pel·lícula, l’univers, el tema... Una vegada tenim la idea i l’estructura, amb tot clar, ens vam dividir el guió: 50 per a tu, 50 per a mi», relata Peña. «Són ja molts anys treballant junts. Si em preguntes quin és el nostre mètode, et diré només una cosa: és el millor», diu Sorogoyen entre sorolloses rialles.
