Em fa la sensació que ha corregut més riscos amb aquesta pel·lícula que amb el seu anterior treball, «Las niñas».
Jo també ho sento així. Tenia clar que no seria una pel·lícula ni complaent ni autocomplaent. Tracta un tema complicat, un tema que costa de mirar. Sabia que partia d’una realitat molt dura i calia prendre moltes decisions complicades. Però era conscient que amb aquesta segona pel·lícula no em volia repetir, fer una cosa que ja conegués. A Las niñas hi havia molt d'autobiogràfic, i en aquesta ocasió volia abordar un tema que em fos totalment aliè i trobar la manera que la meva veu estigués legitimada per abordar-lo.
Quins passos va fer a l'hora de documentar-se?
La primera cosa que vam fer va ser reunir-nos amb el director d'un dels dos centres que hi ha a Barcelona per a mares adolescents. Ell ens va posar en contacte amb una educadora, Carol (que va acabar interpretant-se a si mateixa a la pel·lícula), i ella va servir de pont per conèixer dones que s'havien quedat embarassades molt joves. Ens van explicar la seva experiència i vaig sentir les ganes que tenien de parlar, que se les escoltessin, de relatar el que havien passat amb les seves famílies, amb el seu entorn, com s'havien enfrontat a la maternitat o s'hi havien vist obligades.
És important remarcar aquest aspecte, perquè no es tracta d'una pel·lícula provida.
En la majoria dels casos no és una opció, perquè quan se n’assabenten ja no hi ha marxa enrere, estan de més de quatre mesos. No es tracta de decidir lliurement si ser mares o no, es tracta d'adolescents obligades a ser mares, és molt diferent. L'adolescència no és moment de ser mare, és moment de ser filla.
Quin impacte li va causar enfrontar-se a aquesta realitat?
Em va sacsejar completament escoltar-les. I vaig pensar, per què no se'n parla, que injust. Però em vaig adonar que hi ha coses a les que preferim donar-hi l'esquena, com si no existissin, perquè provoquen incomoditat. Per això vaig decidir fer aquesta pel·lícula, per intentar transmetre el que jo vaig sentir, perquè es conegués aquesta realitat que sembla llastrada pel tabú, per visibilitzar aquestes dones.
A «Las niñas» hi havia un procés de maduració gradual. En el cas de «La maternal», la protagonista entra a l'edat adulta de manera abrupta.
L'adolescència és un període per ser adolescent i això va renyit amb la maternitat. Jo en parlava molt amb Carol, que ha col·laborat amb mi al guió. Són dos moments antagònics. És moment per descobrir qui ets, per revelar-te contra el món, no per tenir cura i lliurar-te a algú que acaba de néixer. Això genera un dels conflictes més grans que jo he vist a la meva vida.
Creu que hi ha una bona educació sexual al nostre país?
Crec que no és un tema només d'educació pel que fa a conèixer els mètodes anticonceptius o com protegir-te de les malalties de transmissió sexual, sinó que té a veure amb l'educació emocional. Aquí és on espero que la pel·lícula generi algun tipus de reflexió, perquè és la nostra responsabilitat com a societat donar aquestes eines, i no només a les dones, sinó també als homes, especialment als homes, perquè no hi hagi maltractaments i abusos.
Parli'm del personatge que encarna Carla Quílez.
Ella està enfadada amb el món, però sempre la vaig veure com una nena sola, que no sent l'afecte de la seva mare, que ha de fer front a responsabilitats que no són pròpies de la seva edat. Per això té ràbia, perquè a més se sent jutjada pels altres, per la història familiar que arrossega. Volia que Carla reaccionés contra això gairebé atacant. Tant el seu personatge com el de la seva mare ho han tingut fotut a la vida, i era important per a mi no edulcorar-les, que no fossin amables per a l'espectador, volia retratar-les amb les grandeses i les virtuts, que fossin humanes. Crec que el problema més gran que tenen és que no saben comunicar-se ni com expressar el seu afecte.
