Si el biscotto gironí tingués un gust concret, aquest seria dolç. Agradable per al paladar. La recepta, ben casolana, seria fàcil. Amb uns quants ingredients n'hi hauria prou. Es cuinaria a foc lent, sense presses. S'hi posaria molta fe, treball, entrega i il·lusió. El que precisament han tingut els jugadors del Girona, els autèntics herois, els que ahir feien història. S'hi afegiria una afició entregada, més al costat de l'equip que mai. Tot plegat, amanit amb les onades a l'estadi, una rebuda espectacular a l'autocar, el somriure de Samaras a la banqueta visitant i el firmament que Montilivi va crear amb els telèfons mòbils dels més de 9.000 aficionats que hi havia. És tot el que va viure i gaudir l'estadi, en una diada que passarà per sempre més a la posteritat.

Perquè a falta de futbol, d'ocasions, de curses per la banda i de nervis a la graderia, Montilivi es va empatxar d'altres coses. S'havia parlat tant durant tota la setmana que amb un empat tothom quedaria content, que al final, quan des del primer minut va quedar clar que això seria el que passaria , ningú li va voler donar gaire importància. Més es va viure durant les hores prèvies, a les graderies al llarg del partit i amb el xiulet final i la festa posterior.

La pluja no va frenar ningú. No va ser una tarda plujosa, però el xàfec que va caure al damunt de la ciutat quan encara quedava una bona estona per al partit, feia pensar que més d'un s'ho acabaria repensant. Res d'això. Si a mitja tarda ja se sentien càntics i es veien samarretes blanc-i-vermells al centre de la ciutat, la cosa va anar in crescendo a mesura que passaven les hores. El clímax, es va viure una hora i mitja abans del matx. Ningú es recordava del polèmic vídeo i d'històries així: l'afició, aquest any fidel a l'equip des de fa mesos, va protagonitzar una espectacular rebuda a l'autocar. La banda sonora de la pel·lícula Pirates del Carib sonava de fons mentre els jugadors i tècnics baixaven del bus i enfilaven cap a l'estadi.

La tarda prometia. La pluja es rendia. Amb els periodistes buscant un forat com podien a les cabines o al sostre improvisat de la tribuna, els jugadors d'un i altre equip saltaven a escalfar. Les graderies s'anaven omplint. De mica en mica, però estava cantat que l'estadi presentaria una boníssima entrada. I així va ser. 9.089 ànimes no van fallar a la cita i van dedicar-se a xalar de valent des del primer fins l'últim minut. L'ocasió bé s'ho valia.

I el futbol? Ni se l'esperava, ni va aparèixer. Perquè el Saragossa i el Girona no van voler. No hi havia cap necessitat de fer-se mal i el pacte de no-agressió va quedar clar des del primer moment. Tothom va entendre el missatge, per més que se li escapés el riure a Samaras quan Marcelo Silva enviava un xut als núvols a la primera meitat. Eren tantes les ganes de celebrar l'ascens, que l'estadi en va començar a prendre part ben aviat. Quedava més de mitja hora, però les onades i els càntics s'encadenaven. Quan la tarda va començar a caure, les llums dels mòbils van dibuixar un escenari magnífic. I ja al tram final, Montilivi es va ensorrar amb l'entrada de Felipe i Richy al camp.

La traca final, l'esclat d'alegria, va arribar amb el xiulet final. Es posava punt i final a un camí llarg, una aventura que havia viscut massa desil·lusions i a la qual ja li tocava assaborir una alegria d'aquest calibre. El darrer capítol es va escriure sense futbol, sense ocasions, ni tampoc xuts a porteria. Sense jugades de pissarra, sense res de tot això. L'espectacle va abandonar la gespa per traslladar-se a les graderies i al voltant de Montilivi. Abans, durant i després del partit. Una festa més que merescuda que va durar molt més que no pas 90 minuts. Tot això és el biscotto gironí. Una recepta que passarà a la història. Que mai ningú oblidarà. Que ha servit perquè el Girona, després d'un munt d'anys de vida, hagi arribat a la Primera Divisió.