Dissabte, quan el Girona va fer pública la llista de convocats per al Girona-Las Palmas, la baixa de Borja García per una lesió al soli va provocar que tothom pensés en la titularitat de Samu Sáiz, un dels futbolistes que més il·lusió ha generat entre l'afició blanc-i-vermella. Per això, ahir, la sorpresa es va estendre quan Juan Carlos Unzué va preferir situar Jozabed de titular en comptes del madrileny. Les bones impressions deixades per Sáiz a l'estiu, amb l'afegit del record que Montilivi té d'aquell golàs amb l'Osca de l'any de l'únic ascens del Girona a Primera de la seva història, no s'esborren amb facilitat. I l'actuació en els 33 minuts que va tenir contra el Las Palmas encara ho referma més.

A més a més, Sáiz no va entrar en un moment gens agraït. La primera part del Girona no va ser gens bona i el jugador substituït, el capità Àlex Granell, es va emportar una xiulada descomunal. Encara amb el 0 a 0, l'exigència de tenir l'obligació, sí o sí, de guanyar sempre i de pujar a Primera, pesava. Però a Sáiz sembla no espantar-lo res. És un jugador al qual li agrada assumir responsabilitats. És d'aquells talents que creix quan les coses van malament. Difícilment el veurem amagat, en moments en què el col·lectiu necessiti algú amb ganes de posar-se l'equip a l'espatlla. Però perquè ho pugui fer, òbviament, hauria de tenir minuts.

A la Lliga, Sáiz només ha estat titular una vegada. Va ser a Cadis, en la primera de les dues desfetes consecutives que recordaven que ahir l'únic resultat vàlid era la victòria. Ahir, al cap de cinc minuts d'estar sobre el terreny de joc, Unzué devia rumiar que perquè no l'havia fet entrar abans. Sáiz va provocar el penal transformat per Stuani, el millor golejador de tots els temps blanc-i-vermells. Si tenen continuïtat, Montilivi s'ho passarà bé. I si afegim Borja García, fins i tot els rivals hauran de reconèixer que el Girona té un potencial sense límits.

Més enllà del penal provocat per una mà innocent d'Álvaro Lemos -claríssima, digui el que digui Pepe Mel-, Sáiz va donar mostres de les qualitats que reuneix. Quan s'ubica a la mitjapunta, escortat per Àlex Gallar i Marc Gual als costats, Sáiz s'ho passa bé. És quan cau a banda que pateix, per més que Juan Carlos Unzué reconegués que encara li estan mirant de trobar l'encaix, perquè Sáiz està acostumat a jugar d'una altra manera. Les paraules d'Unzué deixen entreveure que la llibertat de Sáiz ha de ser una de les seves virtuts, i que la tendència sempre serà moure's cap a les zones interiors. Ahir també vam veure com s'atrevia a anar sobre els vèrtexs, amb indepèndencia de qui ocupés aquella posició. El seu valor afegit, però, és l'actitud: Sáiz es va posar Montilivi a la butxaca.

La intensitat i el coratge amb què disputa cada pilota ha fet possible que l'afició ja el tingui amb una alta estima, tot i els pocs minuts jugats a la Lliga. De Sáiz s'espera molt, però només s'esperen coses dels bons jugadors. I això és bon senyal; perquè si el madrileny se sent important i comença a divertir-se, serà més habitual veure actuacions com les d'ahir des del principi que no pas observar, com surt, a contracorrent, a intentar capgirar un resultat negatiu.

Amb el partit trencat, Sáiz va mirar de connectar amb Alcalá, Stuani i Marc Gual per intentar sentenciar el partit. Les ocasions no van acabar a bon port, però la intenció del madrileny no era gens dissimulada. Sáiz, quan olora sang, no s'ho pensa gens. Transmet que pot arribar a ser un futbolista desequilibrant i decisiu. I immersos en una època en què el Girona i els seus aficionats necessiten sentir estímuls positius, tot el que pugui aportar Samu Sáiz serà més que benvingut.