Montilivi

Montilivi va viure ahir un partit diferent, singular en la seva història. Un partit amb les graderies buides. Aquells, molt pocs, que han seguit l'equip a Segona B, a Tercera i fins i tot a Regional Preferent, saben que és un camp apagat, fred i gris, però mai l'havien vist buit com ahir. I tot això, just dos mesos abans que l'estadi compleixi cinquanta anys de la seva inauguració, el 1970.

Desconec si el club té preparada alguna festa especial per commemorar aquest mig segle de Montilivi: i si la tingués, si es podrà portar a terme amb tot el que està passant. Però tot i el desconeixement, em permeto recordar un fet que crec important. Montilivi va ser impulsat en el mandat com a president de Narcís Codina, que per nefastes casualitats de la vida va morir en els primers dies de confinament d'aquesta pandèmia. Codina va estar cinc anys al capdavant del club, des de 1968 a 1973, i ell va ser qui va reunir els anomenats «set magnífics». Set empresaris de la ciutat que hi varen posar l'esforç personal i econòmic de cadascú, perquè el nou estadi fos una realitat. D'aquí a dos mesos és un bon i obligat moment, de donar-los rellevància per agrair-los la seva implicació. Si és a ells a qui se'ls deu Montilivi, Girona els deu això a ells. I ara serà el moment.

Que sàpiguen els que manen al club, per molt que no hagin nascut aquí, que la història no canvia i que les coses importants no es poden obviar. Benjamí Colomer, Joan Vidal, Josep Garrido, Joaquim Ribas, Josep Ribera, Jaume Grabuleda i davant de tots ells Narcís Codina són una part molt important d'aquest club. Amb ells i Codina al davant es va promoure i jugar el primer Torneig Costa Brava, que s'ha rellançat en els darrers anys. Amb ells es varen disputar dues promocions d'ascens a Segona Divisió. I amb ells Girona hi va guanyar un estadi digne substitut de Vistalegre. Codina, home de futbol, de l'esport i gironí militant, va marxar fa pocs mesos. Un adeu que des del club es va tancar amb un simple tuit i una breu nota al propi web. I com diria la cançó: «No és això, companys, no és això...». Confio que a l'agost hi haurà el moment.

Mentrestant, del futbol de l'equip millor en parlem un altre dia no?