L’exposició —explica Joan Hernández— presenta una petita mostra del treball d’Hernández Pijuan, (Barcelona 1931- 2005) sobre l’espai i la llum, és a dir, «sobre el paisatge i el color, sobre el temps, l’experiència i la memòria, temes centrals en Hernández Pijuan al llarg de més de tres dècades, des dels anys 70 fins a principis dels 2000. S’exposa obra sobre paper, un suport cabdal com a pintor. De la mateixa importància per a ell que la tela i el gravat». Sigui com sigui, Valentín Roma ens recorda que «L’obra sobre paper en Hernández Pijuan no és un episodi temptatiu per als treballs fets en altres suports […] Hernández Pijuan la concep com un àmbit particular i sense extrapolació possible, un lloc propi».
Doncs això: recuperar la poètica essencial d’Hernández Pijuan pot ser un bon antídot contra el soroll i els excessos contemporanis.
