Allom del meu cavall de potes rodones de cautxú i cor de metall, deixo a l'esquena la vila empordanesa de Figueres, i, camí retent per anar a Garriguella, m'aturo en un vilatge noble i culte: Peralada.

El millor que defineix aquest poble empordanès és un mot petit i, alhora, batedor i antic: pedra; puix que tot ell és pedra vella, aquella que van picar els soferts mestres de cases del segle XIV i, entre d'altres, bastiren la fesomia imperible del Palací, que és com anomenen els vilatans el Castell de Peralada. S'estan, altívoles, davant els meus meravellats ulls, les dues torres de merlets dibuixats d'allò més bé; cobertes amb el verd d'una enfiladissa ben atapeïda, talment si fos, precisament, la valona d'una dama d'ascendència comtal. Fent esguard de la robustesa del cos petri d'aquest castell, no és pescar a l'encesa si dic que els pobladors del seu entorn són gent tanmateix cepada i ferma. De generacions ençà ha estat llaurat el seu caràcter pel tallant falç de la tramuntana i, acordats, el constant zel pel treball ben fet en aquestes terres de vinyes gomboldades d'allò més; mares d'uns vins i caves d'un gust exquisit, que han fet conèixer el nom de Peralada arreu del món.

Al dedins visito el Museu del Vidre i, a les sotges, quedo ullpres de l'espectacle refulgent d'un munt d'obres d'art en vidre català, tan ben acompanyades per l'art que es deseix d'uns ferros tan ben treballats. En creuar la porta de la Biblioteca, de cop sobte, sento que la vida apressada i neguitosa actual es volatilitza, d'arrapa i fuig, a través de les seves nobles parets. Mentre camino entre una munió de llibres vells, la meva mirada para atenció d'un home gran, assegut en una arcaica cadira; llegeix, amb l'esquena arquejada, un llibre de cobertes d'un color macilent, talment si fos una despulla acabada de sortir de sa carner.

- És una de les més de mil edicions del Quixot que es conserven a la biblioteca, em diu amb un gest satisfet al seu rostre, alhora que ens saludem.

Un altre llibre de fulls groguencs s'està a un racó de la taula, talment si restés, pacient, el seu torn per a ser llegit una altra vegada. L'home s'adona que observo aquell llibre tot encuriosit, ja que pel seu aspecte tan antic i aurèola, àdhuc majestuosa, fa pensar que ha de valer més que les ungles de la reina Cleopatra.

- El seu títol és Crònica. Va ser escrit entre el 1325 i el 1328 per Ramon Muntaner, fill de Peralada, de qui un empordanès de debò: en Josep Pla, va dir que fou l'home que ens ensenyà a escriure en català -somriu de manera afable, mentre es palpa els nervis del coll, que li fan mal de tant mantenir el cap ajupit-; va ser cronista, funcionari i soldat. Aquest llibre abraça des del naixement de Jaume I fins a la coronació del rei Alfons III. Ressegueix, gairebé a la manera d'unes memòries, les relacions que al llarg de la seva vida va mantenir amb el Casal de Barcelona, fent un elogi de la nació catalana, ensems que una defensa aferrissada de la unitat de la llengua.

L'home, tan prim com estireganyat, malgrat la seva parença d'home assaonat per les feines del conreu, transmet, amb la seva veu pausada i cultivada, el mateix posat del millor catedràtic de la Universitat de més anomenada. Mou, amb inusual destresa per persona d'una muntanya d'anys viscuts, els fulls, a la cacera d'un capítol que, de cop descuit, es veu que li ha vingut al cap.

- Fixem-nos en l'antigor d'aquest llibre; si el toquem a pleret, ens adonarem que les rufes de la seva pell amaguen, endins seu, una sapiència de mai no acabar que, de pensa acordada, s'està entre pedres velles perquè algú en tregui quelcom de profit -havent dit això, vet ací que l'home, tot d'una, em mira de cua d'ull- Vostè, igual que jo, de ben segur deu haver llegit als diaris que el govern de la Generalitat de Catalunya està preocupat d'allò més perquè, tot i tenir idees per batre aquesta crisi d'abast mundial que, de cop en sec, una munió de cobdícia i manca de moral ens ha colpès a tots plegats, no acaben de rebre el diner del finanaçament que li pertoca a Catalunya; doncs bé, en aquest paràgraf d'en Ramon Muntaner hi ha la solució, per si de cas algú la volgués escoltar. El cronista català escriví que ell donava l'exemple de la mata del jonc: "...La mata del jonc té aquesta força: que si tota la mata lliguem ben fort amb una corda i intentem arrencar-la tota junta, us dic que deu homes, per més que estirin no l'arrencaran, ni encara que se n'hi posessin més a estirar; però si en traiem la corda, de jonc en jonc l'anirà trencant un nen de vuit anys fins que no en quedi cap jonc".

Recordo, un xic més tard i després d'haver visitat l'excel·lent Museu del vi, mentre passejava tranquil·lament pels carrers estrets de Peralada, que em voletejaven pel cap aquelles paraules sàvies d'en Ramon Muntaner que, llegides de bon grat per aquest avi de Peralada, des del llunyà segle XIV, ens donava parer sobre la manera de solucionar un problema modern. Tot s'ajunta en un mot, tanmateix petit, i, alhora, in.nefable en la seva persistència: unió.

Tant de bo ho emprin tots els polítics catalans, deixant de banda les seves lluites partidistes; tant de bo ho emprin tots els governs del món, deixant de banda els seus egoismes nacionals; tant de bo ho emprem tots, deixant de banda els nostres individualismes, tant de bo!