Somnis rebels

EEn la mort de Daniel Besaïd, àlies Jebrac

l 2010, any europeu contra la pobresa i l'exclusió social, els somiadors rebels mantindran l'oposició al "pensament únic" neoliberal que renega de l'Estat del benestar però s'amorra a les ajudes públiques per salvar bancs i grans empreses. Passat el perill, els ínclits liberals exigeixen la fi de l'intervencionisme alhora que demanen contenció de la despesa pública perquè provoca dèficit i endeutament. Quins pebrots! Quin cinisme més espaterrant!

Què fer quan s'escarneix la solidaritat humana i s'aplaudeix la victòria de l'individualisme?

Què fer quan grups polítics, defensors del progrés social, revisen la teoria de l'explotació econòmica per acceptar la filosofia del lliure mercat?

Què fer quan alguns grupuscles, aferrats al dogma de la revolució, confonen les manifestacions de descontent amb senyals de la destrucció inevitable del capitalisme?

Què fer quan patriotes entabanadors anuncien la marxa ineluctable cap a un estat propi amb oblit de l'existència de les classes socials?

Davant aquestes constants martellades, hi ha d'haver una alternativa!

Cal defensar el llegat d'aquells que han lluitat pels ideals d'igualtat, llibertat i solidaritat.

Cal un canvi radical de la societat de consum per construir una comunitat igualitària.

Cal explicar que mercat i democràcia són conceptes contradictoris i s'exclouen mútuament.

Cal denunciar la il·lusió identitària que anteposa la lluita nacional a la lluita de classes.

Tots junts, cal que reivindiquem el que tu i jo sabem i sovint oblidem!

És la gent, al llarg dels segles dominada, la protagonista de la història.

És la gent qui, al treball o a l'atur, si actua unida, pot fer trontollar el sistema.

És la gent que, quan es revolta i assoleix millors condicions de vida, frena la seva protesta.

És la gent que ha d'esquivar els paranys del nacionalisme excloent, la xenofòbia i el racisme.

Els partits polítics i els sindicats recelen de l'espontaneïtat i fan mans i mànigues per encapçalar a aquesta majoria silenciosa. Uns defensen que vivim en el millor dels mons possibles. N'hi ha que prediquen que cal canviar unes quantes foteses perquè no canviï res de fonamental. Altres s'autoproclamen l'avantguarda il·lustrada que conduirà a les masses a la victòria final...

Són cants de sirena que s'esmorteeixen quan la veu de Raimon recorda que venim "d'un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenen classes subalternes ... de gent sense místics ni grans capitans".

És la gent que farà possible el somni d'una societat lliure, justa i solidària. Utopia? Doncs, sí. Ens queda la utopia!