Vora l'abisme

Uns 20.000 vols comercials d'aviació anul·lats en una sola jornada. Tot l'espai aeri europeu tancat, inclosos els aeroports espanyols. I tot, per l'efecte d'un volcà islandès, de nom impronunciable (a un servidor li fa pensar en el grup aquest dels andes, Quilapayún, ja saben aquest d'El condor pasa) i de les restes de cendra que expulsa a l'exterior. ¿S'han fixat que Islàndia, aquest petit país nòrdic, perdut entre Groenlàndia, Escòcia i Noruega, ja ha estat protagonista de les notícies dues vegades en el segle XXI, i les dues per motius negatius? La bancarrota dels seus bancs i aquesta contaminació volcànica?

Un sol volcà, convenientment col·locat a favor dels vents i els corrents marins, és capaç ell solet, per exemple, de col·locar en una situació perillosíssima l'economia, no només de les empreses aèries, que no poden fer front a retornar els calés dels viatgers al llarg de 4 o 5 jornades seguides, sinó que s'enfronten a la paralització total del seu negoci i fins i tot de la riquesa prevista per aquest any de la Unió Europea. Fins aquest punt som fràgils, molta tecnologia, molta tècnica, però sempre caminem vora l'abisme. La qual cosa també té el seu atractiu. Ara es debat si la reacció dels governs europeus de tancar els aeroports és desproporcionada o no ho és. Ja saben, teníem una grip A que ens havia de fulminar a tots, i per sort, no hem sabut ase ni bèstia d'aquesta pandèmia mundial. Els governants sempre es curen en salut, és la seva obligació, perquè ningú vol enfrontar-se a desastres aeris injustificables, i perquè, és cert, més val prevenir. Totes les novetats i els imprevistos tenen beneficiats de retruc. Vegin els taxistes, recorrent mig Europa com si fossin camioners i guanyant en una sola carrera, tranquil·lament, el sou d'un mes. I ja tenim els italians, més llestos que la gana, creadors de la Màfia i de Maquiavel, que s'han apropat fins a l'aeroport del Prat, total, és a unes quantes cantonades de Torí, per veure si podien engalipar algun compatriota o turista desitjós d'arribar a casa i deixar d'estar tirat pels racons de l'aeroport. O algun culer que vulgui veure la semi d'avui. Hem vist els llestos, i els barruts de qualsevol negoci. Un espectador comentava en un informatiu de televisió com la mateixa habitació d'un hotel passava, com si fos víctima d'una cotització borsària en plena eufòria alcista, de tenir un preu de 200 euros, a passar a 400 i després 800. I tot en la mateixa jornada. Sempre hi ha desaprensius que fan el seu agost amb les desgràcies d'altri.

Després ha vingut la reacció en comú dels governs europeus, i els autobusos per dur viatgers, però, d'entrada, aquest desgavell, aquest desori, és una bona mostra d'allò que succeeix quan la tecnologia falla: ens quedem, i perdonin, en pilotes.