L'afirmació que cal parlar català sempre pot sonar a imposició, perquè tots volem ser tinguts per persones cultes i ben educades, i quan algú se'ns adreça en una altra llengua tendim a canviar. Jo estic sempre temptat de fer-ho quan l'interlocutor parla anglès, italià, francès o castellà, tot i els meus precaris recursos expressius en aquestes llengües. Però he pres consciència que hi ha al món unes sis mil llengües amenaçades pels processos de substitució lingüística. Com que sóc clarament partidari de salvar aquest ric patrimoni lingüístic, m'he adherit als que afirmen que, a Catalunya, cal parlar català sempre. I faig una aplicació flexible de la norma, de manera que no m'impedeixi comunicar-me amb algú que acaba d'arribar i encara no entén el nostre idioma. Davant aquestes situacions excepcionals, per deferència, canvio de llengua. Ara bé, quan parlo amb persones establertes des de fa anys a Catalunya, sempre uso el català. Si no ho fes em convertiria jo mateix en actor de la substitució lingüística. La substitució es produeix quan en la vida quotidiana deixem de parlar català. Vist així, trobo que hi ha molta imposició de l'espanyol.
