Han complert mig segle dues pel·lícules excepcionals de dos genis indiscutits: El apartamento" (Billy Wilder) i Psicosi (Alfred Hitchcock). La història de l'apartament prestat (10 nominacions, 5 Oscar) va poder amb la del motel dels crims (4 nominacions, 0 Oscar) en els premis però ja no importa a ningú. Psicosi ha influït més en el nostre repertori visual (l'assassinat a la dutxa) però no li treu a El apartamento ser recordada com una de les comèdies més amargues de la història. Totes dues van ser rodades en blanc i negre quan feia dues dècades que les pel·lícules eren en color. La de Hitchcock per evitar que la sang fos vermella; la de Wilder per representar la grisor del món i el seu cinisme fosc.
Tots dos films van donar diverses voltes de rosca a allò vist fins aleshores. Hitchcock en la plasmació de la violència i l'ús de la por; Wilder en la crítica social i el cinisme en les relacions. Les dues pel·lícules segueixen funcionant com a mecanismes de precisió malgrat que l'ull actual està acostumat a moltes coreografies de violència i de sexe en les quals s'ha especialitzat el cinema.
Quan parlaven, anys després, de cadascuna de les seves pel·lícules, Hitchcock a François Truffaut (1966) i Wilder a Hellmuth Karasek (1992), tots dos coincidien que les van enfocar influïts pel canvi de dècada, d'estil i de maneres. S'acabaven els cinquanta i començava 1960. Wilder tenia 54 anys; Hitchcock, 61. Ni un ni l'altre eren nois. Si ha seguit la comparació pot ser que li hagin sorgit suggeriments o conclusions. Se me n'ocorre una de parcial: d'ara endavant, cap generació jove ha permès que ningú madur faciel seu retrat i, si ho ha fet, mai ha legitimat la seva visió. En els anys seixanta la joventut es va apoderar del seu propi relat i la societat sencera va fer per adaptar-se al propietari de la narració.
