BLANES-CUBA-BLANES

«Encara m’estic recuperant del viatge de 48 hores des de Puerto Padre fins a Blanes, de retorn a la meva estimada Catalunya. L’esgotament va minvant, però, tanco els ulls i només continuo veient altres ulls carregats de llàgrimes, ànimes que un dia vàrem conèixer somrients i avui estan immerses en un profund estat depressiu... Tanco els ulls i veig gent desenganyada i decebuda. Veig pares i avis en soledat, veig rostres arrugats per la tristesa. Les imatges de gent a moltes cantonades buscant menjar a les escombraries em venen al cap de manera recurrent... Són imatges que et pots trobar a molts països, em dirà algú, però es donin allà on es donin, quan es fan repetitives són el reflex d’una misèria molt gran, estructural... Cuba representa un turment immens pels qui, amb els ulls tancats o oberts, no deixem de pensar en la realitat que ens hem trobat i en la de tants coneguts que, compartint o no ideologia, viuen en la pobresa. Ningú mereix viure així en un país que podria estar entre els millors del món». 

Aquests darrers dies, José Luis Pérez Parra ha publicat això a Facebook tornant cap casa després d’un viatge amb la seva dona, a la seva Cuba natal, per veure amics i, sobretot, familiars. He volgut donar-li veu en aquesta columna com un petit acte de solidaritat i també, de companyonia. 

José Luis va exercir de periodista durant una pila d’anys en una emissora municipal cubana, abans d’emigrar cap aquí. Un periodisme, que havia de fer inequívocament tutelat, tendenciós i progovernamental. Un periodisme a major glòria del règim únic i dictatorial que governa l’illa caribenya. Un règim que en els primers anys va ser l’admiració de la progressia de tot el món. («Totes les illes de la mar, s’agafen de les mans i canten i ballen ara que est lliure, oh Cuba...», cantava Maria del Mar Bonet el 1997) però, amb el pas dels anys, l’aïllament internacional, els huracans, les sequeres i, sobretot, la mala gestió política i econòmica, el nepotisme i la corrupció han portat a una situació en la qual el 88% de la població viu en la pobresa i pateix dèficits nutricionals. Un règim que malgrat haver tingut una sanitat i una indústria farmacèutica, en el seu moment solvents (exportant metges a altres països que generaven ingressos a l’estat), pa i ensenyament per a tothom, s’ha degradat exponencialment en tots els aspectes.

En José Luis fa sis anys que viu i treballa a Blanes amb la seva dona, la Marilyn, a qui he conegut a través de l’empresa que de tant en tant ens dona un cop de mà en la neteja de la llar. Durant un temps va treballar en la mateixa emissora municipal que ell. Allà es van conèixer. Han tornat del viatge amb les maletes força més buides, ja que a l’anada les van omplir de tot el que era legalment possible (medicaments, roba, productes d’higiene...). Per donar un petit cop de mà a familiars i veïns. Han tornat amb els ulls vermells de tantes emocions i de tant de plorar pel que han vist. En retrobar-los no he pogut deixar de pensar com en som de privilegiats per aquí, encara. I en Carlos Puebla, el cantautor del règim que a finals del segle passat cantava: «De Cuba traigo un cantar, hecho de caña y de sol...». En José Luis ha portat colpidores imatges de tristesa i pobresa.