Després del Mundial de Futbol, resulta difícil no observar-ho tot en termes de competició. És a dir, qui guanya i qui perd. És a dir, triomfadors i fracassats. Les regles del futbol, segons alguns, són gairebé perfectes en la mesura que reprodueixen les proporcions en les quals en la vida intervenen la saviesa, l'atzar, la bona sort, la bondat, l'estratègia, la força física, la potència mentalÉ. Tot això, i més, es posa en joc en un partit de futbol. També en la vida, perquè en la vida hi ha moviments comparables al fora de joc i al servei de córner, i al penal i, per descomptat, al gol. En el llarg termini, ens agrada suposar que guanya el millor (vegeu el Barça), però en el dia a dia pot fer-ho el dolent. Comparar la vida amb el futbol, en fi, està de moda. Passa que a vegades, en lloc de comparar, s'equipara. Equiparar, és una manera de tocar el dos a l'altra banda del mirall.
L'ínclit (signifiqui el que signifiqui aquesta paraula) Esteban González Pons, va assegurar abans que comencés el partit (perdó, el debat) que Rajoy era a la política el que Del Bosque al futbol. Ho deia, inevitablement, des de l'altre costat del mirall. A l'altre costat del mirall, si vostès han llegit el llibre de Lewis Carroll, tot succeeix al revés, és a dir, al sèver. Si t'aproximes, t'allunyes; si puges, baixes; si mires a l'esquerra, veus el que passa a la dreta. I així de manera successiva. A A través del mirall, hi ha una melmelada que només es pren ahir o demà, mai avui. Al Congrés, el seny tampoc no és mai per avui.
El problema és que en aquest costat del mirall, on vivim la resta dels mortals, atur significa atur i demagògia significa demagògia i metro significa metro i, autobús, autobús. En aquest costat, fa calor al sol i refresca a l'ombra. En aquest costat, la vida és dura per als més i tova per als menys. En aquest costat no et recull cada dia un cotxe oficial. En aquest costat, si vols una truita, has de trencar l'ou. I, si vols un discurs, has d'escriure'l tu mateix. En aquest costat, tenim amb massa freqüència la impressió que el nostre Parlament és a l'altre costat i que Soraya Sáenz de Santamaría (també ínclita) comença a comportar-se com una Alícia trasbalsada.
