La vaga general és la bomba atòmica del moviment obrer -un partit amb aquest ?cognom ha governat Espanya durant vint dels trenta últims anys-. La utilització de l'element més destructiu de l'arsenal laboral ha de ponderar-se amb molt de compte, perquè només hi ha una cosa més terrible que provocar l'esclat d'un artefacte nuclear, i és detonar-lo en el lloc i en el moment inadequats. Els sindicats van equivocar la geografia i el calendari, no van saber captar el tebi pressentiment col·lectiu davant la pitjor agressió als drets dels treballadors. La postmodernitat ha arruïnat els acataments disciplinats, ja no s'arrossega a una vaga els indecisos. Pitjor encara, les organitzacions sindicals mai van posar en perill el cordó umbilical que les lligava al Govern. Sense vertigen no hi ha triomf. Per què enrolar-se en una aventura qualificada de "putada" pel secretari general de Comissions Obreres?
La malaptesa sindical permet que la dreta i els empresaris es freguin les mans, davant d'un interlocutor desactivat. Una de les raons per evitar el recurs a l'armament atòmic no és la resposta de l'enemic que garanteix la destrucció mútua, sinó el risc que l'exhibició de poder nuclear es quedi en bravata. El ridícul dissuadeix amb més efectivitat que la por. No obstant això, els assalariats no tenen la culpa dels disbarats del seu estat major. Els que critiquen als sindicats en la seva actual configuració no desitgen un moviment sindical fort, sinó uns treballadors desprotegits. Méndez i Fernández Toxo han exhibit les seves limitacions, però costa considerar-los inferiors en capacitat de lideratge a Díaz Ferrán, ZapateroRajoy.
Res no és irreversible en l'era Facebook, però els sindicats hauran d'adaptar-se a un món en el qual la desdenyosa al·lusió als "enfocaments paternalistes que desestimulen la necessitat de treballar per viure" no procedeix d'un tauró de Wall Street, sinó que ha estat pronunciada recentment per Raúl Castro. De moment, UGT i CCOO han encoratjat una campanya de publicitat global contra els seus patrocinats. La premsa internacional va resumir el conflicte que els ganduls espanyols sempre troben una excusa per a la seva folgança. A fi de contrarestar les acusacions d'insolidaritat, l'escassa participació en la vaga general hauria de traduir-se en l'eslògan promocional "a aquest país no hi ha qui l'aturi", que pot atreure incomptables turistes. Sempre serà més útil que el concís "Zapatero patrocina aquesta vaga", il·lustrat per l'encapçalament "estimat ministre", sota el qual els sindicats tutejaven José Blanco en la seva proposta de serveis mínims.
Encara que no estigui de moda lloar el president del Govern, ha donat una lliçó en el maneig de l'inevitable. La llarguíssima gestació de la vaga general va permetre que fracassés mesos abans de celebrar-se. Al PSOE li havia de produir satisfacció el contrasentit que els electors socialistes estiguessin menys inclinats a la convocatòria que els votants conservadors, amb l'avantatge que els segons tampoc pensaven secundar l'aturada. Zapatero ha escindit l'esquerra, però no l'ha perdut definitivament i ara es troba alliberat per continuar amb la demolició de l'estat del benestar. "Em costi el que em costi", però la factura que li van endossar els sindicats només es cobrarà a les eleccions de 2012. S'ha de recordar que una vaga general no és un exercici de complaença, sinó que aspira a lesionar de manera irreversible al Govern de torn.
Zapatero s'ha independitzat dels sindicats, refugiats en la participació en les manifestacions. Una vegada més, aquesta assistència no justifica l'esclat d'una bomba atòmica que pot ser contraproduent per als interessos dels treballadors. La reforma laboral ha quedat legitimada per reducció a l'absurd en una vaga general, malgrat que cap avalador de les retallades ha compromès el seu confortable lloc de treball funcionarial a l'èxit de les seves propostes -"deixaré la meva càtedra si les mesures no inverteixen la destrucció d'ocupació"-. Els sindicats mai es van creure la vaga i han contribuït que s'oblidi que la crisi econòmica global va ser causada per "banquers d'ulls blaus", en expressió de Lula. Per culpa de l'artefacte nuclear neutralitzat, s'oblidarà la creixent desigualtat d'ingressos i s'encobrirà l'axioma que amenaça la cohesió social, sense riquesa no hi ha democràcia.
