Lladrucs i miols

És indubtable que la vaga del dia 29-S ha sacsejat un munt de consciències i ha revelat quin peu calcen alguns comentaristes lliures de tota sospita i allunyats de vel·leïtats solidàries.

A la majoria d'opinions, que van des dels laments d'una esquerra de nom, que no de fet, a cavernícoles invectives de l'extrema dreta, s'ha titllat els sindicats d'antidemocràtics, poc representatius i rèmores del passat per convocar una vaga, segons ells, condemnada als fracàs.

A la festa s'hi han sumat alguns empresaris, que encobreixen el seu despotisme amb un tronat paternalisme, per declarar el seu fàstic envers les organitzacions obreres. Són fantotxes convençuts que donar feina és fer un favor als pobrets assalariats. No s'adonen que, per produir en massa o prestar serveis, contractar empleats no és benevolència, sinó necessitat.

Els modèlics empresaris volen vendre que es desviuen per crear riquesa, que s'estimen els assalariats com si fossin de la família i s'angoixen quan n'han de fotre uns quants al carrer.

Renoi! Si només ensumar la crisi, alguns d'aquests ínclits benefactors van ser els primers a agafar el diner i... a córrer, després de presentar l'expedient de regulació d'ocupació.

Lògicament, en una relació de forces tan desigual, si ningú defensa el més dèbil, prevaldrà sempre la raó del més fort. Per tant, en una vaga, benvinguts siguin els piquets dissuasoris que aconsellen tancar les portes al botiguer i al petit patró perquè els seus empleats ho tenen molt magre per fer vaga davant la presència amenaçadora de l'amo.

Davant els lladrucs que desqualifiquen la feina sindical, cal enfortir la democràcia interna de les organitzacions de defensa dels treballadors. Pel que fa a la manca d'afiliació, es podria aplicar el model de Suècia: només gaudirien de les millores salarials i de les condicions de treball els afiliats del sindicat que ho han negociat. Amb aquesta fórmula, segur que s'assolirien percentatges semblants als del país nòrdic, que oscil·len entorn al 80%.

Cal recordar que els que ara lladren, miolaven de satisfacció quan el Consell de Ministres de la Unió Europea aprovava, el 10 de juny de 2008, una directiva que derogava la jornada de 48 hores setmanals (establerta l'any 1917 per l'Organització Internacional del Treball) i es volia substituir per una jornada de fins a 60 o fins i tot de 65 hores. Mare meva! Aquesta sí que era una mesura retrògrada i prehistòrica! Encara bo que el Parlament Europeu la rebutjà i fixà un màxim de 48 hores setmanals.

Ara bé, de tot això, la trepa que critica els sindicats, no en diu ni ase ni bèstia.