Ara toca desacreditar Julian Assange i Wikileaks per amainar les conseqüències dels documents que palesen la gravíssima inseguretat amb què Estats Units guarda els seus documents confidencials, el menyspreu amb què tracta aspectes importants de la seva política internacional i, sobretot, els mètodes inadmissibles amb què persegueix alguns dels seus objectius polítics o econòmics. Perquè si Chacón és inexperta; Zapatero més llarg que no pas sembla; Sarkozy és tal o Merkel és qual, no té més importància que el valor que el govern nord-americà hi doni per planificar la seva política exterior. I hem d'acceptar que EUA pot avaluar com vulgui allò que li transmeten, amb tot el dret, els seus ambaixadors. O és que la resta de governs no fan el mateix? Què opina Europa -en la "intimitat"- de Bush, d'Obama, de Berlusconi i "tutti quanti"? Altra cosa són les revelacions sobre els greus atemptats als drets humans que comporta, tantes vegades, la política nord-americana. I, per més que se sàpiga, cal denunciar-los, insistir en la transparència.
Però no siguem il·lusos. EUA fa el mateix que tots els països, en el grau que ho permet el seu poder. I com més poder, més abús. I se seguirà fent. I la resta, despistant i xiulant. Com sempre. Només que ara, tot acaba sabent-se. I si uns intenten apaivagar els resultats de la seva prepotència i incompetència, d'altres intenten, per raons no sempre prou clares, desacreditar el poderós. (Sense oblidar els qui volen recuperar les despeses d'una exclusiva). I està bé -convé- la queixaladeta al prepotent. Però d'aquí a poc, malauradament, tot seguirà igual. Menys el petroli, que seguirà pujant. Com sempre.
