De tant en tant esdevenen fets extraordinaris, o, si més no, ho són per a certes persones que en aquell precís instant gaudeixen d'una visió oberta i lliure d'allò més. Tal cosa ocorregué dissabte dia 4 a l'aeroport de Girona. Sí, el mateix dia que uns controladors aeris que com àngels de la guarda de la nostra dèria per volar, i que sempre han estat allí a dalt, en una torre on sempre han exercit el noble ofici de salvaguardar les nostres vides, digueren prou. I fou llavors, en el precís moment que no fou possible pujar a un avió, quan tots plegats ens adonàrem de la seva transcendent missió. Com que no eren a la torre de control, nosaltres no vam poder volar.

Quantes vegades hem passat per sobre d'aquestes torres, que en formar part de la imatge més típica d'un aeroport mai han deixondit ni un sol gram de la nostra atenció! Torres enlairades sobre el nostre oblit, torres que, tot cercant els núvols tothora havien trobat l'alè de la nostra indiferència. Però carat! Ha hagut de passar quelcom imprevist perquè ens adonéssim que existien totes aquestes persones fent una tasca tan important fins al punt que, si no hi són, no podrem volar. De sobte hem descobert que dins d'aquestes torres hi havia persones. I ja hi som! Ens hem cabrejat amb elles d'allò més! I els hem dit de tot menys allò que és bufó!

Justa la fusta! Fil per randa allò que un homenet intel·ligent i astut havia previst que ocorregués. Sí, un homenet de ment tan nívia com el seu cognom, des de Madrid s'ha sortit amb la seva. Ha aconseguit que, de cop i volta, agaféssim enveja dels elevats sous dels nostres àngels de la guarda del cel. No, no hem agafat enveja dels sous elevats dels cirurgians que, de manera abnegada, ens salven cada dia la vida, ni tan sols dels sous elevats dels ministres, que organitzen com poden les nostres vides. No, aquesta vegada aquest homenet, que és membre d'un govern amb quatre milions de persones sense feina, ha aconseguit que agafem enveja dels nostres oblidats àngels de la guarda del cel. La propaganda política tothora ha estat aquest missatge ensutjat de la crua realitat tergiversada alhora per un objectiu partidista i interessat del tot inconfessable. Tal cosa féu el senyor José Blanco-ministre de Foment- (el mateix que fa temps aturà les obres de l'autovia de Girona), per tal de desprestigiar un gremi professional d'importància vital. I ho féu amb l'objectiu de cobrar un rèdit electoral. Res com criticar allò que cobren alguns perquè t'aplaudeixin. Tots ens hem d'estrènyer el cinturó, deia! Ell el primer, que es retallà un exemplaritzant 5%, deia! Però tot seguit de proclamar a bombo i plateret que els controladors aeris cobraven quelcom incivilitzat els retallà, llis i ras, un 50%! Tal vegada no és d'estranyar que ara no hi siguin, en aquella torre tan enlairada i tan oblidada.

Però allò que importa és que ens hem quedat sense poder fruir de la singular sensació de veure els núvols des de dalt. Tot i així no haguérem de patir gaire temps: un govern central eficient d'allò més militaritzà, en un ai, tots els aeroports. Sí, el mateix govern d'un partit que cridava no fa pas gaire temps "OTAN no!" i titllava el president Aznar de militarista, i ha intentat reconvertir l'Exèrcit espanyol en una mena d'ONG. En un plis plas decretà l'estat d'alarma i tota l'Administració Pública sota jurisdicció militar. Els grans salvadors de la Pàtria! De cop fora el caos i l'emprenyament general. Que bo és aquest Govern central que de la propaganda política en fa la seva eina de treball habitual. Que bo és aquest govern que, mentre hi ha tanta gent sense feina, ens distreu amb un partit de futbol gairebé cada dia, un menyspreu al Papa que ens visita, una llei d'avortament gairebé lliure per a les adolescents d'esquenes als pares i, ara, un caos aeri arranjat de bursada mitjançant el soroll dels sables, perquè aplaudim el coratge d'un govern tan fort i tan sòlid!

Però avui no volia parlar ni del govern, ni dels controladors aeris, sinó de fets extraordinaris que, de tant en tant, esdevenen. Tal cosa ocorregué, com deia, el dissabte dia 4 a l'aeroport de Girona. Al rovell de l'ou del caos aeri, al bell mig d'una munió de gent emprenyada, uns joves músics delectaren els frustrats viatgers de l'aire amb sons compassats de dolçaines, tabals i gralles. Eren els grallers de Vic, que gràcies a no poder viatjar amb avió a Itàlia a delectar els nostres veïns de l'altra banda del mar, obsequiaren un concert improvisat al bell mig d'un caos aeri tan singular.

Tant de bo alguns governants es dignessin, de tant en tant, a tocar tanmateix la gralla; tal vegada tot funcionaria com cal!