En el meu temps de vida, en aquest viatge a Itaca, he aconseguit fins ara allò dels versos de Kavafis: ... que duri molts anys / i que siguis vell quan fondegis a l'illa". Et porta a certes reflexions, una m'interessa: Els que la vam viure, ja de grans, la transició política ens va sorprendre com s'anava establint obertament una diversitat de criteris en tots els camps. Es creà poc a poc una societat sanament divi?dida en molts aspectes. Ara temo que aquest guany s'està perdent. Estem transformant una societat diversa en una societat esquinçada.
Tots els poders establerts, els que ens manen (no es pot dir governen) i els de l'oposició, intenten -com sigui- enfrontar la societat. Els diàlegs entre ells arriben a punts preocupants. Mai des de la transició s'ha viscut una tensió com ara, prohibicions a dojo, opinions cada cop més radicalitzades, sectarisme, escàndols de tota mena. A alts nivells una justícia polititzada. I per si faltava quelcom, els aixecaments contra les dictadures del Mediterrani Sud, on les democràcies han fet un paper galdós, porten l'encariment del petroli. Junt amb la catàstrofe al Japó ens pot conduir a conseqüències difícils de preveure.
Com la realpolitik ens feia tolerants amb dictadures que ara són els dolents de la pel·lícula. Són servituds de la política, una demostració més que existeix un poder per sobre dels vots, que és qui mana en realitat. La cosa pública no té altre remei que adaptar-se.
Per ara el resultat és com els governs en el poder paguen la festa. Ha passat a Anglaterra i a Irlanda, tot fa pensar que passarà a Alemanya i França. A Itàlia ja es un altre món, no m'atreviria a fer pronòstics. Aquí a Espanya, desprès del fracàs estrepitós del tripartit, els indicis són que aquest baixada continuarà a les municipals i autonòmiques. Aquest seguit de circumstàncies fa que des de Madrid al PSOE es posin nerviosos, veuen la cosa mal parada i això encén els ànims i radicalitza actuacions en postures suposadament d'esquerres mentre no afectin als poderosos, (Zapatero contra el que creu, pren decisions forçat per Brussel·les). I com quan un vaixell s'esfondra, les rates l'abandonen, surten candidats per a substituir-lo. Per altre costat el PP, en part amb una certa raó, però sense gaire sentit d'estat, espera que la crisi els porti al poder sense mullar-se o fer-ho al mínim. Ambdós afectats per escàndols.
És ben evident que el govern segueix la tàctica de la distracció (Chomsky). Tot fa pensar que es busca que no es parli de la situació. Així es com sorgeixen les prohibicions en tot. I ens porta a un punt prou important: Fins ara, en una situació normal i assenyada, es considerava permès tot el que no era específicament prohibit. Ara volen donar-li la volta, que només es pugui fer el que diu la llei, allò permès, alhora que obliden que la millor llei és la que no existeix. I ho completen aplicant el vell remei d'un polític bregat, el comte de Romanones; "us deixo fer la llei que jo faré el reglament".
En aquesta línia, ens compliquen la vida sense necessitat. S'han fet disbarats a dojo, altrament és raríssim que un polític reconegui errors, i naturalment no plega ningú. Que costaria que en lleis controvertides, aplicar una consulta popular. Cal recordar el recent cas de Suïssa, on un grup progressista volia que les armes que guarden a casa seva els ciutadans helvètics (fan un dies de servei militar cada any) passessin al un control de l'Estat. La majoria va rebutjar-ho. No estalviaria problemes si es consultés la ciutadania en temes concrets i polèmics?
Aquesta mania reglamentària és més pròpia del que encara se'n diu esquerres. No han paït l'enderroc del mur de Berlín. En el seu descàrrec es pot valorar el fet que una societat cada cop és més nombrosa, necessita directives, però, les mínimes! Les esquerres majoritàries han de canviar de discurs i la crisi els donava oportunitats que no han aprofitat. Han anat pel més fàcil, en canvi han sigut totalment servils (per altra part quin remei els queda) amb els poders econòmics.
Passant de l'anècdota a la categoria un quants fets interessants i prou demostratius sobre la febre prohibicionista. Un espectador furiosament antitabac que veia una presentació de Hair va fer una denuncia perquè es fumava sobre l'escenari. Va portar a una actuació per part de Sanitat, han tingut prou seny i la cosa no ha progressat. I dins aquest punt si el tabac és tan dolent, prohibim-lo. Nogensmenys és una font d'ingressos per l'Estat.
Un altre punt, propi de les elucubracions planetàries de la senyora Pajín, la igualtat. La paritat en les llistes electorals, que tants problemes porta en molts llocs, és un altre aspecte d'aquesta mania reglamentista. Si l'augment de la presència de dones es palpa bé, és sensible, per què força-la tant?
La reducció de la velocitat a110, tan discutida i que fa la impressió que va ser una improvisació per sortir del pas.
El tema de la memòria històrica ha sigut profundament explotat. Una opinió personal: cap objecció mentre aquesta sigui col·lateral, no dirigida a un costat. Torna a sortir el famós avi de Zapatero, la història del qual dóna per a interpretacions molt diferents segons la font, no seria millor que el seu nét el deixes en pau?
Tots plegats, uns i altres, van -cada copmés- a postures més extremistes, envoltades per una crisi cada cop més preocupant que no es veu, amb el pas del temps, més negre. Potser la solució esta en la llei de Murphy: Somrigui, demà pot estar pitjor.
