Dos anys després que l'avui ministra Leire Pajín profetitzés una coincidència astral entre el lideratge d'Obama als Estats Units i el de Zapatero a Europa, el feliç auguri comença a complir-se. Coincideixen efectivament en aquests dies sobre territori del nord d'Àfrica els caça bombarders enviats per aquestes dues estrelles del firmament progressista i pacifista per canonejar com es mereix el cabdill libi Gaddafi, que abans-d'ahir només era amic i ara és un intolerable dictador que massacra el seu poble.

Aquesta pel·lícula ja és vella, encara que tingui diferents protagonistes. Va ser també en un dia 20 de març -només que de l'any 2003- quan el llavors rei del món George Bush va enviar el Setè de Cavalleria a l'Iraq per enderrocar Saddam Husein. Els americans havien omplert de manyacs i armes l'iraquià fins que van arribar a la insospitada conclusió que Hussein era un sàtrapa capaç de gasar els seus propis súbdits. Més o menys el que els acaba de passar amb Gaddafi a Sarkozy, Berlusconi, Zapatero i altres dirigents d'Europa que fa a penes uns mesos es retrataven somrients amb el dictador de Trípoli després de vendre-li algun nou lot d'armes.

Si anys enrere va ser el conservador Aznar qui es va apuntar al bombardeig de Bush, ara és el socialdemòcrata Zapatero qui, al seu torn, acudeix sol·lícit i servicial a complir els desitjos d'Obama. Res més lògic. És aquest mateix Zapatero qui fa un parell d'anys va dir a Istanbul que "no cal preguntar-se el que pot fer Obama per nosaltres, sinó el que nosaltres podem fer per donar-li suport de manera que les seves idees sobre l'ordre internacional arribin a bon port". De moment ja han arribat al port de Trípoli, que no és poc.

El títol de la pel·lícula ha canviat, això sí. La produïda per Bush amb la col·laboració d'Aznar i el britànic Tony Blair es deia "Llibertat Iraquiana", amb el subtítol: "Guerra del Golf, II part". La d'Obama, cofinançada per Zapatero i altres productors europeus, s'adorna ara amb el més poètic nom d'"Operació Odissea a l'Albada" o "Operació Albada de l'Odissea"; però el guió és bàsicament el mateix. Siguin d'esquerres o de dretes els que llancen aquestes superproduccions bèl·liques, l'única cosa clara és que tots ells veuen massa pel·lícules.

Tant és així que l'anterior parella protagonista formada per Bush i Aznar recorda com una gota d'aigua a una altra la que avui integren Obama i Zapatero. Es coneix que segueixen la vella tradició establerta per Laurel i Hardy -els entranyables Gordo y Flaco- en l'època del cinema mut.

Existeixen, certament, algunes diferències entre ells. Aznar posava els peus sobre la taula al ranxo de Bush, es fumava un puro i -potser sota la irresistible influència del seu amfitrió- es posava a parlar en un estrany galimaties, barreja d'espanyol i anglès amb accent mexicà. Hi havia confiança, vaja. La mateixa que es respirava en la imperiosa foto que el Trio de la Benzina format per Bush, Blair i Aznar es va fer a les Açores, amb el portuguès Durao Barroso al capdavant del càtering.

Zapatero té un aire més tímid i fins i tot una mica desvalgut que potser no li permet aquestes expansions. Així s'explica que fes tot el possible per passar inadvertit a la foto de la recent Cimera de París on es va decidir l'atac a Líbia, de la mateixa manera que a les Açores es va ultimar la invasió de l'Iraq.

Diferents com són ideològicament Obama de Bush i Aznar de Zapatero, tots han acabat per assemblar-se degut a les exigències d'un guió escrit -avui uns fa vuit anys- amb la gruixuda tinta del petroli. Un preciós or líquid que tant converteix en guerrer a tot un Nobel de la Pau com Obama que iguala en capacitat de vassallatge els presidents espanyols: tant li fa si d'esquerra o de dreta. Res de nou sota el sol. Alguna cosa així els passava ja als procònsols de l'Imperi Romà.